Quan jo era jove -i d’això en fa molt de temps- la justícia formava part del sistema repressiu de l’Estat. Gobierno, sindicatos verticales, exèrcit, judicatura, jerarquia eclesiàstica…. tot formava part del sistema de repressió del poble, ideat per Franco.
Sota aquest règim repressiu, on fins i tot un simple carter podia ser un agent franquista, es van foragitar de la universitat a milers d’estudiants, es van empresonar milers de treballadors i es van assassinar impunement, manifestants antifranquistes. Els artistes varen patir repressió, exili i prohibicions i el cinema va ser mutilat. En la meva innocència ho atribuïa a la dictadura. Ens oprimia l’únic govern feixista d’Europa, però teníem l’esperança que, a la mort del decrèpit general, assoliríem la llibertat.
Quan va morir Franco jo tenia 25 anys i l’horror d’haver vist un judici-farsa contra Puig Antic i el seu assassinat legal a la presó Model de Barcelona. Amb Franco agonitzant, el règim encara va tenir temps d’executar a cinc joves més, jutjats sota el codi militar i amb greus irregularitats jurídiques.
Després d’uns anys molt convulsos, on Catalunya va encapçalar l’oposició al règim franquista que es resistia, es varen celebrar les primeres eleccions democràtiques, es va aprovar la Constitución Española vigent encara i el primer Estatut d’Autonomia de Catalunya que, sorpresa, tenia més possibilitats d’autogovern que l’actual.
A poc a poc els vells jerarques del règim franquista varen anar desapareixent -conservant les seves prebendes- i tot semblava que, lentament, aniríem assolint els nivells democràtics europeus. Els anys 80 es presentaven amb l’esperança del canvi a un estat del benestar, protector dels ciutadans i impulsor de les arts, les llibertats i la ciència.
Avui, que ja he complert els 70, veig que hem anat enrere. Avui hi ha cantants com Pablo Hasel tancats a la presó (una cosa que la justícia franquista no va fer). Els sindicats ja no són lluitadors, sinó peces del sistema. Els Borbons són pitjor que els Franco. Els fills dels franquistes més recalcitrants han recuperat el seu poder i, novament Catalunya és l’ase dels cops i motiu de burla en els mitjans de comunicació estatals. Com feia el franquisme, la llengua catalana és reprimida. El sistema judicial espanyol, lluny de ser una garantia de justícia per als ciutadans, és la principal eina de repressió de l’Estat.
Des de l’experiència que em dona l’edat, no tinc més remei que dir: només una República catalana que ens allunyi de Castella farà possible la supervivència de Catalunya.
