David contra Goliat – Josep M. Carreras

La història bíblica del desafiament del jove pastor, armat amb una fona, contra el gegant Goliat, cobert amb armadura i espases, és avui un model de la situació en què es troba Catalunya en relació a l’estat espanyol. Segons el relat de la Bíblia, primer el gegant filisteu es va riure d’aquell pastoret, després el va amenaçar amb fer-lo miques i finalment va caure després que una pedra llançada per la fona de David l’abatés a terra inconscient i aquest li tallés el cap amb la seva pròpia espasa.
Ja ho deia també Gandhi: “Primer se’n riuen, després t’ignoren, després t’amenacen i al final tu guanyes”. Els catalans en sabem prou d’aquestes burles, ignoràncies i amenaces proferides des de totes les instàncies del govern espanyol i dels seus adlàters de la premsa al seu servei. Però avui ja ningú s’atreveix a dir allò que “l’independentisme es desfarà com un soufflé” o que “abans els catalans es mataran entre ells que no pas se separaran d’Espanya”. Hem demostrat que, en casos extrems, som capaços de lluitar per una mateixa causa quan és justa i ha estat expressada una i altra vegada per milions de ciutadans. Em remeto només als resultats de les darreres eleccions.
David s’hi jugava el futur del seu poble en aquella lluita desigual. I Gandhi ho tenia molt cru per derrotar l’imperi britànic. Però en tos dos casos varen triomfar per l’astúcia i la confiança que el poble havia dipositat en ells.
Ara som a la tercera fase d’aquest procés. No tenim encara el gegant als nostres peus i segueix intentant fer-nos por amb amenaces. Però en el fons són ells els qui ens tenen por. Per això han tardat tan poc a reaccionar davant el comunicat del Parlament amb la intenció d’iniciar el procés de separació de manera immediata. Aquest comunicat no és més que la resposta positiva dels representants del poble a tantes i tantes negatives del govern espanyol per iniciar un procés pactat, com hauria de ser en bona democràcia. No es pot passar per alt que els qui fan la proposta han estat votats pel conjunt de la població, i per tant és davant els ciutadans -i només davant ells- que han de respondre.
Estem assistint al famós “xoc de trens”, que tard o d’hora s’havia de produir, especialment perquè les lleis i la Constitució no permeten que el poble de Catalunya s’expressi com voldria. Ha calgut recórrer a subterfugis -com el del 9N- per demostrar la voluntat ferma de seguir en el camí emprès. Quina ha estat la resposta? La imputació del president de la Generalitat i dues conselleres davant els tribunals. No ho podien fer pitjor i ara en pagaran les conseqüències. Davant els destrets impossibles que alguns voldrien -solucions federals, reforma de la Constitució, etc.-, s’ha imposat la voluntat ferma i clara de recuperar allò que era nostre: l’estat propi. Això ve donat, a més de les raons ja esmentades, per la mateixa legislació espanyola que estableix unes condicions inassolibles. Només s’hi arribaria si hi hagués l’acord de dues terceres parts del Congrés i del Senat. I no sembla que hi hagi cap voluntat de moure un dit, al contrari, han adoptat la política de la por i de “qui dies passa, anys empeny”. Fins que els soferts catalans hem acabat la paciència i hem dit prou. Per això, i atès que és inevitable passar per damunt de la llei, cal fer-ho com més aviat millor. També aquesta vegada David haurà derrotat Goliat i li tallarà el cap amb la seva pròpia espasa. I “morta la cuca, mort el verí”.
Josep M. Carreras