A l’episodi sisè de la sèrie Emily in Paris, l’amiga xinesa de l’Emily li explica com el seu pare la vol subornar amb un cotxàs i una casa: “Només cal que torni a casa, fer el seu programa de capacitació i vestir-me com Angela Merkel”. Una catàstrofe per la jove, vaja.
I és que sí, és inevitable pensar en Merkel i no veure-la amb qualsevol dels seus vestits jaqueta sobris i fora de tota sofisticació. Com ella diu, és empleada pública, no model. I com a empleada pública la seva imatge també l’associem a credibilitat, a serietat, a lideratge, a influència i a consens. Paraules que haurien d’anar associades a tots els polítics però que no sempre és el cas.
Després de setze anys al capdavant del govern alemany, Merkel diu adeu deixant un llegat de marcada influència internacional i de disciplina, perseverança, cultura de l’esforç, pragmatisme i consens a Alemanya.
No han estat fàcils aquests setze anys per a la doctora en física quàntica. La crisi financera del 2018, la crisi existencial de la Unió Europea, l’onada migratòria i els refugiats i per acabar-ho d’adobar, la pandèmia de la covid-19, han marcat el seu govern. La seva recepta? Fer allò que diu, entre d’altres coses. Obvi?
La seva feina era reconeguda amb la portada de la revista “Time” el 2015 i es convertia així en la primera dona que ocupava la portada en trenta anys. “El seu lideratge ha ajudat a preservar i promoure una Europa oberta, sense fronteres, davant de la crisi econòmica i la de refugiats”, assegurava “Time” per justificar l’elecció.
Com a europeista convençuda, figures com la de Merkel són per mi de les que ens inspiren confiança quan tenim crisis en la zona euro. França es mostra dèbil i els anglesos se’n van a marxes forçades amb un Brexit que no convenç a tothom. I no ens inspira confiança pel sol fet del complex d’inferioritat que sovint tenim front als alemanys sinó perquè darrere de la seva figura es veu la fermesa de les seves conviccions, uns principis seriosos, fidel als seus valors i una orientació al curt termini i al pragmatisme. Aquesta orientació a curt termini no és pròpia de polítics que sovint tenen el focus més posat en les properes eleccions que en l’acció que requereix un món que es mou tan de pressa.
D’aquí també la seva relació amb la premsa. La premsa no ha de servir per fer-se publicitat a un mateix sinó com un mitjà per projectar les pròpies idees polítiques. No ens enganyem, una dona poderosa en un món copat pels homes podria donar grans titulars si donés el més mínim peu a fer-ho.
La seva ascendència és tal que també ha arribat al carrer. S’han creat neologismes vinculats amb el seu cognom. Per exemple, de no tenir una opinió clara sobre un tema se’n diu: “zu merkeln”. O un altre: “Merkiavelli” (una referència a Maquiavelo): una forma de fer política sense vaciŀlacions orientada a resultats.
Acabo amb una frase que em fa pensar en la relació de Merkel amb els problemes: “Estaven tan acostumats a viure junts, a mirar-se de prop, que si es veien pel carrer es torbaven” (Adolfo Bioy Casares. Guirnaldas con amores).
Danke Shôn Angela Merkel.
