Cristina Domènch i Marina Iglesias (Rec.0): “Volem un Rec viu, que sigui un barri que pugui liderar la ciutat”
Per què ens costa tant als igualadins veure en les amenaces, possibles oportunitats?
Si poséssim en una balança els que cridaven contra el Rec.0 i els que estaven a favor, crec que pesarien molts més els que hi veien una oportunitat. Aquest perfil d’igualadí està canviant amb les noves generacions. El món és canviant, i el que veus lluny, un dia t’arriba a casa. No es pot ignorar.
Podríem dir que l’èxit del Rec.0 va ser també perquè no hi havia res igual enlloc?
Vam ser pioners, sí. L’escenari, l’estètica del barri, va ser clau. Venir a unes fàbriques velles, en desús, i posar-hi botigues, va ser sorprenent per a molta gent, molt innovador. La concentració tan gran de venda radical no existia, de fet, no existeix encara a Europa. Hi havia marques que tenien el seu outlet, la seva pop-up store, però nosaltres per primer cop les vam ajuntar.
Avui hi ha una concentració de marques surferes a Saint Jean de Luz, la Braderie, però res més. L’èxit també ha vingut perquè la gent surt del Rec havent fet compres intel·ligents, perquè trobes roba, que està molt bé, molt bé de preu, però pot ser d’un dissenyador petit, que no està a cap centre comercial, o la gran marca que és a tot arreu. Tens les dues coses juntes. I això en un espai reduït, que a més a més aporta oci, en un escenari diferent, amb personalitat. Això en un polígon industrial no tindria cap mena de sentit.
Hi ha un moment que decidiu provar sort fora, exportant el model del Rec.0. Proveu València i Lleida.
Durant tots aquests anys hem rebut trucades d’ajuntaments, de Catalunya i de fora. Regidors d’urbanisme que ens oferien colònies industrials, fàbriques abandonades… A Catalunya potser hem anat a 15 municipis. A fora, hem tingut projectes a Bilbao, a Alcoi… En un moment determinat va sorgir la proposta de València. Vam fer una única edició per un tema de llicències d’usos, de normativa, érem a dins dels estudis de les artistes falleres, i ja no va sorgir una segona oportunitat. A Lleida ens van venir a buscar però per una història diferent. No era un esdeveniment efímer sinó que allò va ser una proposta permanent per recuperar tot un barri molt degradat. Havia d’anar tot acompanyat d’un pla social i urbanístic, però no va acabar de quallar.
Hi ha un moment que vau decidir incloure gastronomia en l’oferta del Rec.0, amb tot el tema de les food-trucks. Per què?
Era un servei que mancava. Calia poder oferir als visitants que venien de tot arreu, la possibilitat de poder menjar dins del mateix circuit. Al Rec.01 ja hi havia gastronomia, el que passa és que ha anat evolucionant, com els actes culturals. Es va començar amb poesia i un concert, i avui n’hi ha una pila. És veritat que en un moment també vam ser bastant pioners fent una concentració molt gran de food-trucks. En aquesta edició reduïm el número per entrar més amb cuina d’autor, restauradors i més de productes de quilòmetre zero. De fet, les food-trucks sempre s’abastien de productors locals.
Les vostres relacions amb les institucions han estat sempre correctes?
Si no tenim l’autorització de la Generalitat i de l’Ajuntament, el Rec no es pot fer. Nosaltres fem com si fóssim una botiga normal, es compleixen totes les normatives. Som una empresa privada i com a tal tenim una relació d’empresa privada. No tenim cap subvenció.
Tenim un molt bon tracte amb l’Ajuntament actual com també l’havíem tingut quan era alcalde Jordi Aymamí, que es va començar el Rec.0 en aquella època. És a dir, ho paguem absolutament tot. Des de quan cal tallar un carrer per descarregar, fins al darrer impost. És el que toca. Complim nosaltres i compleix Ajuntament.
Els propietaris de les velles adoberies també deuen estar contents. Ha estat un profit, diguem-ne, que fa uns anys ni l’imaginaven.
Pensa que al principi de tot, a l’edició zero, entràvem a adoberies que igual feia 40 anys que no hi havia entrat ningú. És clar, les netejàvem totes. I se li pagava un lloguer al propietari. De cara als adobers també era un aparador per al seu espai, i ens hi hem trobat més d’una vegada. S’utilitza una adoberia durant quatre dies, la deixes maca i tota ben arreglada, i al cap d’un temps ve algú i demana l’espai per a posar-hi un negoci.
Hi ha moltes adoberies “reconvertides” avui gràcies a això. L’Adoberia Bella en podria ser un exemple, avui és un espai municipal. O el Somiatruites. No és gràcies a nosaltres, és clar, però alguna cosa hi ha tingut a veure el Rec.0. L’única cosa que teníem clara és que deixaríem de fer el Rec quan ja no hi hagués cap espai per posar hi pop-ups. Hi ha una bona complicitat, amb els adobers i propietaris. Ens ajuden molt.
El Rec.0 és també un termòmetre de la situació de la moda, i el tèxtil.
Des de l’edició zero teníem clara una cosa, que el Rec era per a marques grans internacionals, però també una aposta claríssima per dissenyadors i moda catalana. I això ho hem conservat des del zero fins ara a l’edició 21 que fem. Al llarg d’aquests anys hem vist petites i grans empreses que han tancat, d’altres les hem vist néixer…
Marques súpercreatives que han nascut al Rec, que han crescut aquí, i per les circumstàncies han hagut de tancar, però d’altres es mantenen. Els igualadins de Micu Micu, per exemple. El termòmetre del Rec.0 és diferent, perquè s’hi ven molt. Normalment va bé a tothom. El que passa és que, pel que sentim, el mercat a escala general viu un moment molt complicat.
Després de 10 anys, com veieu el futur? El Rec.0 és un model per molts anys?
Volem evolucionar. No serà etern, el Rec. És efímer i ho serà. No tenim vocació de quedar-nos on som. No sabem si serà l’any que ve, o d’aquí a tres anys, però el Rec.0 es deixarà de fer. Això segur. Però nosaltres seguim. Som gent que ens agrada el barri del Rec i alguna aposta per ell ens agradaria fer. Igual no té res a veure amb el que hem fet fins ara. De moment, tenim clar que el projecte del Rec.0 ha d’evolucionar. Més qualitatiu que quantitatiu. No es tracta d’arribar fins a la punta del barri.
Tenim molt bona relació amb una sèrie de marques que hi tenim molt vincle, i parlem conjuntament de com evoluciona el projecte, perquè el que volem és que segueixi sent com va ser fa 10 anys, un projecte pioner i molt innovador, i la idea és anar seguint, essent exigents i estrictes amb nosaltres mateixos. Però sempre els socis hem tingut la convicció de voler tenir la llibertat de decidir què fem en cada moment. Som una empresa atípica, en això. No tenim cap pla a mitjà o llarg termini. L’únic que sabem és que el Rec.0 s’acabarà.
El somni complert serà el dia que al Rec s’hi puguin fer botigues. Que aquest Pla Director que permetrà un canvi d’usos es faci ben fet, si us plau. Si això és així, que ho esperem, el motiu pel qual va néixer Rec.0 i el seu sentit s’acabarà. I nosaltres, contents d’haver-hi contribuït.
