Corrupció – Jaume Descarrega

Estem en plena tempesta perfecta que afecta la classe política. Això s’evidencia quan, per fer “amistat” amb algú, o per posar d’acord un grupet de desconeguts, només cal emetre alguna exclamació del tipus: “tots són igual, tots a la presó, són uns pocavergonyes, etc.” I veurem que obtenim mes quòrum que si alabem les qualitats d’en Messi. És evident que els “polítics” s’ho han guanyat a pols. Ens trobem al mig de la descomposició dels elements que donen crèdit a l’elit dels dirigents polítics i que ha portat a pensar que res funciona com caldria. I més quan en “democràcia”, és molt més punyent aquest sentiment de frustració, perquè els nostres líders els hem triat nosaltres i no són la conseqüència de voluntats violentades. Fa 25 segles que Plató, en el recull dels 10 llibres conegut com La República (govern de la cosa pública) va identificar aquest desig d’apropiar-se del que en justícia no els pertany i no els hi és justament degut, com la causa principal de la descomposició de la polis (ciutat-estat) . Allà s’evidencia plenament la supremacia final del que és just, sobre el que és injust. Ja deia que, no és des de la quantitat de lleis, sinó des de l’ètica. I des d’ací, la contribució de cada ciutadà per obtenir l’harmonia. I per tant, el bé del que és just. Però, sent important en els ciutadans, aquesta ètica fonamental esdevé del tot imprescindible quan ens referim a les classes dirigents. De qui no ens parla Plató, és del que s’anomena quart poder: els mitjans de comunicació. I no en parla, perquè en aquells temps no existien. Però és fàcil deduir que, d’haver-n’hi hagut, els hi hauria exigit, com a mínim, la mateixa ètica que als mandataris (encara que només sigui perquè els reconeixem com a “poder”). Però aquest quart poder, nosaltres no l’hem escollit. Tanmateix des del seu lloc de privilegi, fa de fiscal, advocat i jutge dels mandataris, que sí que hem triat. Parlo dels que, obeint als seus amos, ens fan passar ficció per realitat. Són evidentment uns pocs, però enormes conglomerats, que acaparen l’espai informatiu a l’Estat i al Principat. Aquests, que es poden comptar amb els dits d’una mà, però que dominen tot l’espai de la premsa, ràdio i televisió. Els nous senyors de la guerra, que obeeixen els mateixos “amos” (que també manen als criticats polítics). Aquests “amos” són els titellaires. Els que mouen les ombres en el mite de la caverna descrit per Plató. Sembla clar doncs, que hauríem d’entendre la “situació”, com a tronc, els “amos”, de qui emanen dues branques. Una, el poder polític. I l’altra, que crea l’opinió que “haurem” de tenir de l’estat de l’altre branca. Cercle tancat. Així és com els que sempre resten a l’ombra “confegeixen la realitat”. Fan servir la branca dels mitjans per canviar-nos la percepció sobre els de la branca política, quan aquesta ja seca, no els dóna els fruits volguts. Com també canvien els mitjans, quan els sembla que les “opinions violentades” no serveixen prou bé a l’altra branca, encara productiva. Així veiem com es canvien directors “infidels”, per esnobs molt més atents a la voluntat de l’amo. O s’envien caps de redacció política a milers de kilòmetres, perquè no molestin, o es compren nous mitjans aparentment contraris, per així poder fer el joc dels espies dobles. Són aquests, grans mitjans que fent de “la veu del seu amo”, pretenen esverar o calmar l’estat d’ànim dels ciutadans, als qui també se’ls hi hauria d’exigir la mateixa transparència que es demana als polítics. Perquè la pregunta important és: qui són veritablement els “caps-capos”?. Qui hi ha al darrere de cada capçalera o de cada emissora?. Per què resten ocults en participacions accionarials, de societats amb noms hermètics i opacs?. Demanem-los claredat absoluta, perquè quan llegim, escoltem o veiem preteses imparcialitats -embolcallades amb heroisme informatiu, o amb seny “conservador”- tinguem una clara visió d’on provenen i a quins interessos serveixen. Així s’hi podrà posar el nostre filtre i potser arribar a tenir un parer menys contaminat de les coses que passen. Perquè ens cal independència i coneixement dels qui, des de la injustícia volen jutjar, contradient el bé universal del que és just. Jaume Descarrega