Comptant amb la presència de Joan Pont i Martí, com a representant de la Junta de l’Ateneu Igualadí, el passat 11 de juny, davant d’una notòria concurrència de públic, va ser inaugurada l’exposició fotogràfica A la coberta de La Pedrera, obra de Maria Teresa Closas i Xifré; una excepcional seqüenciació fotogràfica en blanc i negre que concedeix a alguns dels elements més insòlits de l’esmentada terrassa tot el protagonisme necessari per a una inusual exhibició de fotografies d’arquitectura.
Maria Teresa Closas i Xifré (Castellolí, 1958), des de fa dècades resident a la ciutat d’Igualada, és membre de l’Agrupació Fotogràfica d’aquesta ciutat, d’ençà l’any 1986. Precisament, va ser en aquesta entitat on va tenir a bé d’acompanyar-se i formar-se fotogràficament de la mà del mestratge de qui també va ser el seu company de vida en Joan Tomàs i Tomàs, antic president de la Agrupació Fotogràfica, recentment traspassat. Tot plegat, sumen anys d’un inestimable vincle i compromís amb aquesta entitat associativa.
Si bé, als nostres dies, la nostra autora, es defineix personalment com a una fotògrafa amateur, la seva consolidada trajectòria la fa plenament mereixedora del qualificatiu de fotògrafa; una circumstància observable en més d’una de les fotografies exhibides en episodis anteriors. De sempre, Closas, una inqüestionable entusiasta del món de la imatge, i en concret de l’univers de la pintura, ben aviat va veure el seu despertar en matèria fotogràfica als cursos de formació de l’Agrupació Fotogràfica, projectant-se pas a pas, amb les seves singulars i genuïnes captures envers una fotografia que és tota una invitació a descobrir la percepció més provocativa d’aquelles formes i siluetes que, més enllà de les seves pròpies impressions estètiques, configuren la geometria arquitectònica de diferents edificis, a tothora decantant-se per la fotografia minimalista.




La mostra que, en aquesta ocasió, ens ocupa, des de la nitidesa i la candidesa de les seves composicions fa que Closas ens transporti a través d’uns summament encertats primers plànols fotogràfics, i estalviant qualsevol distracció visual, per un suggeridor recorregut compositiu i de màgica bellesa que transmeten les peces que conformen la terrassa de La Pedrera: les xemeneies, les torres de ventilació, les caixes d’escala, etc., presentant-nos amb un excepcional domini de llums i ombres els contorns vius d’unes línies corbes, així com ressaltant unes textures que gairebé ens emplacen a plasticitats pictòriques o bé insinuant algunes notes de color amb inusuals trencadissos. Una sèrie de fotografies que, imatge rere imatge, ens proposen sensacions i percepcions úniques i incomparables. Això és, un magnífic regal fotogràfic d’aquells elements orgànics que tan bé s’havia proposat de subratllar en Gaudí; i que, en aquesta seqüenciació d’imatges deixen entreveure unes ondulacions i concavitats totalment desproveïdes de qualsevol linealitat o rigidesa. Definitivament, observar tan de prop i des de la precisió fotogràfica algunes seqüències de les distintes formacions d’aquella terrassa és submergir-nos -gràcies a aquesta proposta d’itinerari de Closas- de ple en una de les dependències potser més icòniques de l’edifici de La Pedrera; una de les peces mestres, àdhuc la més controvertida i provocativa de qui va ser un genial arquitecte.
Al Passeig de Gràcia de Barcelona, xamfrà amb el carrer de Provença, La Pedrera o Casa Milà, avui Fundació Catalunya-La Pedrera; originàriament propietat de l’acomodat matrimoni Milà, amb la seva peculiar façana sinuosa i no gens estructural, és una de les construccions ideades per a la burgesia catalana d’Antoni Gaudí, a l’any 1910. A grans trets, es tracta d’una enginyosa edificació (de pedra i elements metàl·lics) on la crítica pels materials emprats, la seva façana curvilínia i la seva fesomia extravagant van ser motiu d’incessants reprovacions quan no ridiculitzacions, raó per la qual va ser anomenada -despectivament- La Pedrera, no sense esdevenir en qüestió de temps un edifici del tot emblemàtic.
Efectivament, en una època en què els terrats només servien per a la sortida del fum de les xemeneies, estendre la roba i facilitar la ventilació de l’edifici; segrestar fotogràficament aquestes dependències, òbviament una coberta única al món, apunta a ser, des de l’atenta i sensible mirada de Closas, un excepcional elogi a un dels espais més representatius i vestits de fantasia de tota la finca; allà on unes excèntriques figuracions i formes impossibles -esculpides a l’exterior- proposen una infinitud de simbolismes i múltiples interpretacions a la vista de qui les contempla.