Per a mi són els cinc indicadors falsos de la felicitat que he vist repetir una vegada i una altra en persones de tota mena. Són aquests:
1. Els diners. Sí, conec la frase de Woody Allen dient que “si bé és cert que els diners no donen la felicitat, provoquen una sensació tan i tan semblant que només un expert sabria distingir-les.” Així i tot, el mateix Allen ho reconeix: els diners no donen la felicitat. Recordo un amic meu que treballava en una multinacional i feia llargues jornades (també en cap de setmana) que no acabaven, sovint, fins a la matinada. Cada any li apujaven el sou, però estava cremat, i recordo que va arribar un moment que em va dir que el seu problema és que no tenia temps per a gaudir del que guanyava i que tenia la sensació que li pagaven per a fer d’esclau. Era feliç?
2. Els títols. Heu conegut mai un advocat a qui han fet soci? Està molt content al principi però, quan mira més enllà de la targeta de visita i el nou sou (indicador número 1), no hi veu res que l’acosti a la felicitat. De fet, és un soci que no ho és, ja que “l’han nomenat” i no té el poder de decisió que pertocaria al propietari (en menor o major mesura) de l’empresa, ni pel que fa a horaris, ni sous ni estratègia, ja no empresarial, sinó simplement pròpia. El càrrec premia a l’ego, però no a l’esperit.
3. Les alabances. Diu la dita que “d’alabances amb disfràs, no faces cas.” Com els càrrecs, les alabances poden fer-nos creure que som qui no som. A l’era dels “likes” es fa difícil de dir, però cercar el reconeixement de l’altre per a ser feliç ens aboca a l’esclavatge d’agradar a qualsevol preu. Si ets fan de Black Mirror o tens fills adolescents, sabràs a què em refereixo. Per exemple, a l’empresa, buscar la felicitació del client constantment, pot portar-nos a no oferir-li allò que necessita, sinó allò que demana, el que acaba en un menor impacte als seus resultats i la seva infelicitat (i la nostra). Acabaré amb una altra dita: “D’alabances, fes-te digne, però no les sol·licitis.”
4. La despesa. Al contrari del que acostumem a sentir als mitjans, el consum no és sempre positiu (tampoc per a l’economia) i, per descomptat, no porta mai a la felicitat. He vist persones arruïnades que compraven (o llogaven) cotxes de luxe o rellotges cars, esperant que això els regalés la felicitat a través de l’estatus. No ho fa. A les xarxes socials en veiem moltes, sovint relacionades amb negocis foscos i fum divers, però es resumeix sempre amb el mateix: aparença.
5. La feina. Per últim, tenir la taula plena de coses a fer, emails a la bústia d’entrada o llargues cues a la sala d’espera és mostra de mala organització, i no pas d’èxit. La felicitat a una empresa no pot venir mai de l’estrès, per això, fuig sempre d’aquells que diuen que la feina és la seva vida. Recordo que, quan ma mare es va retirar, el despatx que s’havia quedat amb el seu negoci va demanar-li de quedar-se amb ells. Un dels arguments que van utilitzar va ser “què faràs si no treballes?, ho trobaràs a faltar!” La meva mare no els hi va fer cas, i és feliç. Que t’agradi allò que fas no vol dir que la teva felicitat hi estigui lligada.
El principal error és considerar la felicitat un objectiu, en lloc d’un sentiment. Per això, qualsevol intent d’assolir-la fracassa estrepitosament. I, si ho portem al terreny empresarial, com a empresari has de procurar que l’empresa construeixi la teva felicitat, per a fer-la créixer amb més temps lliure, que és el que, al final, et permet cultivar aquells interessos que l’alimenten.
