Tothom pot opinar dels temes que cregui adients. Les seves paraules poden ser compartides o no i totes són respectables. Siguin d’experts, de personatges rellevants i dels que tenen grans coneixements en uns temes, però parlen de matèries on no entenen un borrall. Si ja és difícil el consens entre els que comparteixen en orígens i posicionaments semblants, quan s’expressen en matèries que no dominen, les seves posicions freqüentment solen ser desencertades o viciades.
Quan es fiquen en política, moltes institucions i entitats econòmiques solen fer-ho per pressionar els governants defensant els seus interessos, cosa que se’n diu fer lobby. Però costa entendre quan es fan plantejaments catastrofistes, davant les desgràcies que portarà una llei que encara s’ha de tramitar. Costa veure quina relació hi veuen, per molt seriosos que s’hi posin, quan parlen de trencaments, contraposant les empreses que representen i el fet que es plantegin mesures especials a gent que està a la presó, o a l’estranger, siguin considerats exiliats, fugats o lliures.
Malauradament, molts dels que ara criden consignes polítiques, regenten agrupacions empresarials i grans empreses que són dirigides per defensors d’oligopolis, que viuen dels contractes amb l’estat o que es beneficien d’aquest entramat de poder. Volen que els negocis siguin segurs i això comporta que no hi hagi canvis. Volen lleis estables i previsibles que els permetin continuar fruint de les rendes que generen i demanen compensacions quan apareixen factors que alteren seguir fent caixa. Molts han arribat a l’empresa cotitzada, privatitzada de manera poc clara, per pertànyer a famílies de grans fortunes, gaudint d’accions anònimes, però que els dona posicions de domini, sigui a la banca, a l’energia o a la distribució. I això no els hauria de donar dret a imposar les seves idees, amenaçant que, en cas de no fer-se el que ells diuen, s’emportaran les seus socials i les inversions a altres contrades.
En el món empresarial no hi ha certeses. Només hi ha projectes, persones i diners per desenvolupar-los. Cadascú tria la seva opció. S’hi posa capital, productes, matèries i maquinàries per produir i comercialitzar els articles, sense saber si es podran vendre’ls al preu que costen. A vegades ni es disposa de la qualificació, ni dels materials adients, ni tan sols es té l’accés als preus als quals se subministren els seus competidors. O estan a la mercè d’uns pocs que els poden arrossegar a la fallida, si no els paguen les factures o els retiren els crèdits. Per subsistir tots han de trobar el seu camí. La majoria no tenen el seu mercat en la política. Tenen les seves opinions sobre la governabilitat del país, però saben que han de lluitar amb la incertesa, intentant conduir la seva activitat en mig de temps canviants, sovint per criteris d’aquells que viuen asseguts en despatxos, on es cobren i paguen comissions per tenir aquesta seguretat que alguns ara exigeixen. La incertesa és la base de la remuneració que es reconeix a qui s’arrisca a invertir. I quan hi manca el risc, l’enriquiment esdevé generalment un robatori legal.
