Només les persones més properes coneixien la malaltia que patia Carme Junyent. A la resta la notícia de la seva mort ens va alterar un diumenge que es presentava mandrós i pendent del cel. Del cel meteorològic.
Lliure com era, tot i haver col·laborat amb tots els mitjans de comunicació, Carme Junyent va voler que la notícia del seu traspàs sorgís del seu propi compte de twitter, manejada en aquesta ocasió pels seus fills. D’alguna manera era ella mateixa qui ens notificava el seu adeu.
La mort de la Carme és una gran pèrdua per a Catalunya. Ha estat una heroïna en defensa de la llengua. De la llengua catalana i també de les llengües africanes amenaçades -com la nostra- pel colonialisme i el totalitarisme. Les seves prediccions no són gens optimistes i ens deixen el deure de rellegir-les atentament i posar-nos en marxa per conservar ben viu l’ús del català en tots els àmbits del país.
Quan passo pel carrer Aribau de Barcelona, sota l’edifici de la Universitat, sempre penso que he de tornar algun dia a entrevistar la Carme Junyent, en aquell diminut despatx, compartit amb una altra catedràtica, on em va rebre fa anys i em va concedir una llarga entrevista on, segurament ella hi va sembrar més certeses de les que jo, segurament, vaig saber espigolar i reproduir en aquestes mateixes pàgines. Els seus coneixements de lingüística són infinitament més grans que el meu coneixement de l’ofici de periodista.
M’han quedat moltes converses per fer-li, però per sort ens ha deixat el seu testimoni amb les col·laboracions a la ràdio, a la televisió i els seus articles a Vilaweb.
I no, no em descuido de l’obra escrita en forma de llibres. El darrer és especialment important: El futur del català depèn de tu, d’editorial La Campana. Un llibre que he començat a rellegir, amb la tristesa de saber que -si no hi ha papers pòstums- el seu darrer llibre.
Si hi ha algú que es pugui qualificar d’irreductible, és Carme Junyent. De caràcter fort, tenia una clara sinceritat que, sense cap dubte, li va estalviar més de quatre discussions, car davant la seguretat de qui sap de què parla, no hi ha cretí que gosi replicar.
En alguns sectors, Carme Junyent va ser poc valorada però la rotunditat dels seus coneixements i la valentia d’expressar-los fugint de l’aplaudiment fàcil, va acabar convertint-la en una opinió imprescindible en tot el que es refereix a les llengües en perill.
Masquefa, l’Anoia, Catalunya sencera ha perdut un referent i una persona que encara tenia molta feina per endavant.
És el moment de recordar una de les seves recomanacions imprescindibles: no deixem mai de parlar el català. Les llengües es perden perquè qui les ha de parlar, deixa de fer-ho.
Vull acabar aquest petit record a Carme Junyent, responent a tants coneguts que sovint em diuen: “el catalán lo entiendo, pero no lo hablo”. Des de fa setmanes, però ara amb més intensitat faig meva la frase: el castellà l’entenc, però no el parlo.
Carme, el teu exemple ens esperona. De tot cor, gracies per l’exemple que ens has llegat. A veure si som capaços de ser-ne dignes continuadors.
