A una relativa distància de la Venècia t’esperen les illes del nord: San Michele, Murano, Burano i Torcello, uns destins prou suggeridors per a una pautada estança atesos els seus potents reclams paisatgístics, urbans, socials i culturals.
Des de la parada del vaporetto de Fondamente Nuove, una agradable navegació et trasllada des del Gran Canal, passant per l’uniforme mur de maó que envolta l’Illa de San Michele, altrament “L’Illa dels Morts” o l’impressionant Cementiri de Venècia, per arribar-te -en aquesta ocasió- a una no gaire coneguda Burano (Isole di Burano).
Just baixar del vaporetto, una bella escultura Attesa di Pace (1996), del buranès Remigio Barbaro, et dóna la benvinguda abans d’encaminar-te per un espectacular hàbitat residencial -amb edificis de no més de dues alçades- vestit d’uns animats i cridaners colors. De seguida, aquesta alineació perfecta i summament colorista t’anirà acompanyant i descobrint la personalitat de tot un veïnatge.
Burano és una illa situada al nord de la Llacuna de Venècia, els orígens de la qual es remunten al segle IX, moment en què les construccions es feien amb pals i suports de canyes i fang; després, amb fusta, i finalment, a partir del segle XI, amb maó. Així, doncs, fins als nostres dies, la població que ha anat ocupant aquestes edificacions s’ha perpetuat com a una petita comunitat de pescadors que viuen, de forma solitària i familiar, de les generositats de les aigües de la llacuna, uns magnífics fruits del mar com ho són, entre altres: les cloïsses i els crancs. A tocar del port o embarcador, l’edifici de la Pescheria di Burano és una oportuna invitació a assaborir aquests cobejats productes de l’Adriàtic; de la mateixa manera que, a unes passes, val la pena conèixer de prop els estris de la mar, a més d’una valuosa artesania antiga, a la Vecchia Pescheria (Via Giudecca). Seguidament, cases endins, la majoria de famílies, secularment i de generació en generació, practiquen les mateixes rutines: si bé els homes passen la major part del temps a l’aigua, les dones confeccionen unes precioses i molt delicades puntes, tot un art tèxtil (d’agulla i fil) elaborat amb una tècnica extraordinàriament laboriosa que assoleix –amb filigranes senzilles o complexes, sobre patró- la perfecció de l’ofici de puntaire. Una pràctica inevitablement repetitiva, tot sigui dit, a partir de la qual cadascuna d’aquestes dones crea el seu propi model i estil. Precisament, és en aquestes contrades litorals del Veneto on van néixer, cap al segle XVI, els primers tallers que donarien peu a una llorejada indústria supervivent fins als nostres dies. Efectivament, aquesta realització artística, origen de tota una cultura popular, s’ha ensenyat, des de ben petites, a les dones de Burano, a la famosa Scuola dei Merletti (Piazza Baldassarre Gallupi), el que va ser un històric edifici reconvertit en un memorable Museu de l’Encaix. Aquí resulten sorprenents a més de les puntes (merletti), del segle XVI, les curioses llegendes que les acompanyen; si més no, sembla estrany que encara despertin interès les noves tendències d’aquest art.
Tanmateix, el millor de l’Illa és perdre’t en l’atenta contemplació de les seves façanes de colors, on s’imposa vivament una àmplia gamma cromàtica; una pintura protectora de la humitat i, alhora, tot un distintiu de cada propietat. En suma, casa a casa: una meravella! Emperò, al mateix escenari et trobes els captivadors ponts que creuen uns comptats canals, dels quals és inexcusable el Tre Ponti, el vell pont de fusta que connecta tres canals amb tres carrers de reclam: Via Giudecca, Via San Mauro i Via San Martino Sinistro. I, precisament, aquest últim et proposa la descoberta de la inconfusible -per la inclinació del seu esvelt campanar- Església de San Martino Vescovo (segle XVI). Efectivament, el popular “Campanile Storto”, amb el temps ha estat víctima de la cessió dels palafits que la sustenten, si bé, actualment, té refermada la seva estructura. El temple, sense façana principal, guarda un interior -d’estètica barroca i llombarda- d’obligada observació.
