En Biel Rossell és un jove actor igualadí a qui veiem cada dilluns en el paper de Pep a la sèrie Cucut de TV3, paper que també va interpretar a la pel·lícula precursora de la sèrie, La vida sense la Sara Amat. Als escenaris en Biel gira actualment l’obra Quanta, quanta guerra, adaptació de la novel·la de Mercè Rodoreda.
Dilluns es va emetre per TV3 el tercer capítol de la sèrie Cucut, de la qual n’ets coprotagonista. Com podries definir la sèrie?
Cucut és una sèrie a cavall entre una història d’amor i un thriller. Per una banda se’n va una mica de les normes generals dels drames d’amor: és un amor poc romàntic, un amor impossible entre algú molt madur i algú que encara està en procés, com és el cas del meu personatge. I és un thriller perquè la fugida que va protagonitzar la Sara a la pel·lícula i l’aparició d’una noia morta a l’inici de la sèrie és el detonant perquè al poble comencin a sortir secrets i preguntes.
L’audiència està essent molt bona. Us ho esperàveu?
Sempre ens deien que defensàvem un bon producte i el rodatge va ser molt intens i molt treballat. Tant la Isona Passola, com la Laura Jou, el Fernando Trullols o el coach Gerard Homs sempre ens deien que estàvem construint un bon producte i penso que l’audiència ho valora. És complicat quan el producte no és una història comercial o va més enllà dels grans noms, quan el que presentes és una caixa de pandora immensa on no és gens fàcil parlar del que es parla. I si estem fent una bona audiència penso que és que està agradant.
Quins imputs reps tu del seu entorn proper: amics, família…?
Hi ha una cosa molt divertida que és la gent t’explica les teories que tenen sobre què està passant o què passarà a la sèrie. És també divertit veure els capítols amb la família i veure les reaccions de cadascú, perquè els de l’equip tenim molt assumits els perquè de cada tema però, al ser un thriller, la gent fa suposicions i preguntes.
La història de la sèrie transcorre un parell d’anys després de la pel·lícula La vida sense la Sara Amat. És imprescindible haver vist la pel·lícula per entendre la sèrie?
Van dir que no, que la sèrie es podia veure sense haver vist la pel·lícula. El fet d’haver-la vist suposa que ja coneixes els personatges i una mica de context però la sèrie té un codi totalment diferent del de la pel·lícula, que era molt més blanca, més pura. A Cucut el que s’explica és molt més fosc, molt més amarg.
Quina ha estat l’evolució dels dos personatges principals: la Sara i el Pep?
Tots dos han madurat: la Sara ja era molt madura quan va marxar del poble i aquests dos anys -que durant els capítols anem descobrint què ha estat fent- ha evolucionat moltíssim. Del Pep m’agrada dir que quan evoluciona més és amb la Sara perquè per arribar a ella ha de créixer madurativament molt, fent un procés molt ràpid i molt intens.
El viatge que fa el Pep és també el viatge que fa l’espectador de la sèrie de descobrir les pistes que ens proposen.
I la vostra evolució personal?
A la pel·lícula, que la vam rodar fa uns quatre anys, el rodatge era un joc molt seriós, perquè l’ofici és seriós. Tant la Maria Morera com jo ens vam identificar molt en els personatges del Pep i la Sara. Vam tenir un acompanyament molt gran que ens va ajudar durant tot el rodatge. Els papers que fèiem, com deia abans, eren més pulcres més blancs. I ara, a la sèrie, en ser un thriller, ja és una altra cosa. Quan vam llegir el guió vam veure que seria més complicat, sobretot el personatge de la Maria. Els actors moltes vegades juguem amb la memòria emocional -coses que t’han passat a tu després les pots interpretar- i el personatge de la Sara és molt difícil d’interpretar perquè, per sort, tot el que li passa a la Sara la Maria no ho ha viscut en primera persona.
El fet que els personatges siguin més intensos provoca que et facis moltes més preguntes que quan fèiem la pel·lícula. Però també hem tingut un procés d’acompanyament molt important durant els assajos i durant el rodatge. Van ser set setmanes intensíssimes.
Com va ser el rodatge de la sèrie?
Va ser un rodatge molt intens, a més a més en pandèmia. La Maria estava acabant segon de batxillerat i jo primer, que gràcies a alguns professors que ens ho van posar fàcil, ho vam poder combinar. Durant les set setmanes no vam poder anar a classe però tampoc volíem perdre el curs escolar i combinar la feina de l’institut amb la del rodatge va ser intens i complicat.
Amb la Maria vivíem al mateix pis i això suposava que no podies desconnectar mai de la sèrie: repassàvem guions, enviàvem dubtes als directors. Van ser unes setmanes dures.
Treballar novament amb la Maria Morera va ser un plus. Com és la vostra relació?
Sempre diem que treballar amb bons actors està molt bé, treballar amb amics ja és divertidíssim i treballar amb gent que estimes ja és el súmmum. I treballar amb la Maria té aquests tres components: és una gran actriu, és una molt bona amiga i me l’estimo molt. Per tant, tot el que ens plantejava el guió ho hem fet millor gràcies a la bona relació i a la confiança que ens tenim. Des que vam fer la pel·lícula amb la Maria sempre ens hem portat molt bé i hem mantingut el contacte com a amics.
Parlem una mica de tu: sempre has volgut ser actor?
Sempre m’he volgut dedicar al món del teatre: de petit sempre deia que volia ser o pallasso o escenògraf. He pogut veure l’ofici des d’un lloc molt privilegiat que és des de darrere, que permet descobrir que la funció no passa només de 7 a 8 del vespre sinó que comença més d’hora i acaba més tard. Veure tot el procés de muntatge de l’escenografia, els llums, arribada dels actors, com escalfen, quan actuen, marxen els actors però els tècnics encara es queden a desmuntar i fins que no marxa el camió el teatre no es tanca, ha fet que m’estimi l’ofici, tant des de davant com des de darrere.
Quins plans de futur tens ara mateix.
Continuo fent càstings i em voldria presentar a les proves d’accés de l’Institut del Teatre per estudiar el que m’agrada que és la interpretació, de moment.
Ara vull acabar el 2n de Batxillerat, fer la selectivitat, fer una mica de vacances però si surten més projectes audiovisuals diré que sí perquè em fa molta il·lusió. I continuar amb els bolos teatrals.
A nivell de teatre ara estàs girant amb l’obra Quanta quanta guerra, que està tenint molt bona acollida.
Estem molt contents d’estar fent aquesta obra i de la rebuda que ha tingut i està tenint. Vam quedar al·lucinats durant la Mostra de veure com programadors sortien plorant de l’espectacle, que demostra que l’obra els havia agradat, així com també a nivell d’escoles està funcionat molt bé. Ens feia una certa por explicar Rodoreda fent teatre per a joves però hem vist que els joves estan molt dins de la història, els agrada, i això ens fa molt feliços. Que ens truquin per fer bolos i poder seguir treballant amb l’equip: el Biel Serena amb la música, el Roger de tècnic i el Martí -el meu germà- a la producció executiva és un gran plaer. A la vegada agrair molt a Farrés Brothers que va confiar en el projecte en un moment, a mitja pandèmia, en què ningú gosava a produir teatre. Llarga vida a la Rodoreda fins que puguem o fins que la gent se’n cansi!
Creus que a Igualada hi ha un bon nivell teatral?
Mira, em sorprèn i no m’explico que una ciutat de 40.000 habitants no sigui capaç d’omplir un dia a la setmana un teatre o omplir tres dies l’Aurora. Em sembla molt fort i em fa pensar que alguna cosa s’està fent malament, però no sé què. Penso que realment als igualadins ens ha d’importar molt poc el teatre per no ser capaços d’omplir les nostres sales fent com es fa una bona programació, M’agradaria molt descobrir perquè els igualadins anem tan poc al teatre. Pensava que aquest any amb la Capitalitat de la Cultura Catalana potser la gent s’animaria més però som al mes d’abril i veig que Igualada continua igual que els altres anys amb la diferència que aquest any tenim un “títol” al qual fem un cas relatiu.
