Corria la dècada dels 50’, quan el matrimoni (1949) format per Joan Fabra i Muns (1926), fill de Barcelona, i Dolors Panadès i Martí (1928), filla de Conesa (Conca de Barberà), una parella que per circumstàncies de la vida es van conèixer al municipi de Valls i van determinar de venir a viure a Igualada, contemplant la possibilitat d’abandonar el món rural i muntar un bar. A la nostra ciutat, i en un emplaçament proper a la confluència dels carrers del Clos amb el de Sant Magí, el Joan , la Dolors i els avis Siscu i Maria, amb el seu fill Sisco (Valls, 1951), just a l’any 1952, van donar continuïtat a un despatx de vins i begudes, tipus taverna, que s’anomenava “El Refugi”, bo i fixant la residencia a la mateixa finca. En qüestió de temps, aquesta família es traslladaria al carrer de Sant Magí, número 11, indret on obriria les seves portes el “Bar Capri”: un, avui històric i més que popular establiment que, a part de ser bar, també oferiria un servei de menjador casolà així com un servei d’habitacions, per sobre de la primera planta del que va passar a ser el domicili familiar.
Prenent com a data originària, l’any 1952, el “Bar Capri, Huespedes”, amb una fesomia i un saber fer molts personals, va ser tot un popular reclam durant dècades. Des d’aquesta perspectiva, val a dir que la denominació de “Capri” va ser estimada a proposta del mateix decorador de la Granja Pla i del Sandor de Barcelona, una atribució, un topònim, que apuntava a ser una suggeridora al·lusió a la famosa Illa de Capri, concedint -si es vol- al local un aire de modernitat o de rabiosa actualitat; una casuística alhora apreciable en la disposició estètica d’un bar de la dècada de 1950.
No passarien gaires anys que aquest negoci familiar, en un carrer tan cèntric d’Igualada i proper a vives empreses tèxtils, amb un tracte més que proper, anés guanyant un merescut i plural reconeixement gràcies l’esforç dels que portaven el timó (vint-i-quatre hores del dia i els set dies de la setmana); proposant a la ciutat i a forasters a més del consum propi d’un bar, una cuina catalana i aquell esmentat servei d’habitacions que va atènyer la xifra d’una quarantena.
Una primera decoració del bar va incorporar alguns elements de l’Art Decó, seguint la disposició pròpia d’un bar amb l’anomenada barra de funció per a la preparació de les begudes: amb tasses, copes , gots, etc., i també presentada com a taulell per a l’oferta de tapes o aperitius. Darrere la barra, el frontal d’exhibició, amb la cafetera de rigor i diferents begudes i altres productes, decorat amb un bell i cridaner mosaic de tessel·les de diferents colors. Del mateix període, daten unes espaioses estances interiors que han estat i són un encertat punt de recreació per a amants de jocs de lleure (billar i futbolins). Després, de fa unes tres dècades, el local va veure la remodelació que presenta actualment.
Si bé és del tot inesborrable que, d’ençà els seus primers dies, el “Bar Capri” va gaudir del reconeixement de la ciutadania Igualadina, va ser -i molt especialment- entre l’afecció futbolística quan va sumar una notable clientela, consolidant-se llargues dècades com la Seu de la Penya Blaugrana d’Igualada; àdhuc constituint-se com a un espai associatiu que aglutinava al seu torn traginers i pescadors. De fet, aquest va ser -i és encara- un espai amable on compartir-se entre amics i/o participar de convocatòries informals. Tanmateix, atès el particular vincle futbolístic, “La Penya” de seguida va convenir-se com la denominació idònia -i sempre en català- per a la identificació (amb un logotip exprés) d’un bar que era un vertader punt de trobada dels apassionats del futbol, i per què no d’aquells que tan sols volien escapar d’una quotidiana rutina. I, amb el pas del temps, la seva inqüestionable popularitat també seria festejada per una bona part del jovent igualadí.
Sempre al servei del públic, aquest negoci familiar més enllà de l’oferta hostalera i de recreació al seu interior, porta incorporat l’”ADN Bar” de l’inestimable talla professional, humana i comunicativa d’aquests dos germans: en Sisco i la Lola, els quals fa gairebé tota una vida que són darrere la barra.
Totes les dades d’aquesta memòria estan registrades i formen part del Fons de Documentació de Carmel·la Planell i de La Veu de l’Anoia.
