Autora: Sara Berzosa i Domingo
Ser emprenedora. Recordo que amb vint-i-vuit anys la paraula que em definia era la valentia. Què seria la vida si no tinguéssim el valor d‘intentar alguna cosa?
La idea de negoci va sorgir després de viure una mica el món i veure les carències de casa. A l‘inici em titllaven de beneita o agosarada, però defensar els meus ideals i la il·lusió de crear un negoci del no-res va ser un repte prou atractiu.
Ara, després de vint anys, la paraula emprenedora i, a Igualada, ha pres un altre caire. Potser Igualada no ha estat una ciutat del tot amable per a mi, tot i haver-hi nascut. Moltes vegades no pots fer que les coses passin, moltes vegades fracasses i surten les teves ombres, moltes vegades et trobes cridant en un món de sords… I només te‘n surts amb la constància, creient en una mateixa i amb la passió que et mou pel que fas, a poc a poc i dia a dia.
Definitivament, puc dir que soc afortunada de treballar del que m‘agrada i no et pots imaginar la intensitat amb què visc cada restauració. Visualitza que examino a una pacient, analitzo de què està composta, quins problemes té quant a estructura i quines han estat les causes de la seva degradació. Com i quan va ser creada i per qui… Això ho ensenyo a les meves alumnes que sovint se sorprenen de la quantitat d‘informació que s‘obté d‘un objecte quan se sap observar. I me n‘alegro de poder transmetre aquesta sensibilitat des del primer dia.
Ars Antiqua va néixer amb un pla d‘empresa ben definit. A banda d‘oferir el servei de conservació i restauració, pretenia ser un espai de sinergia d‘artistes i artesans, un espai per a l‘oportunitat de difusió i compartir experiències. Fruit d‘aquesta etapa tan social, tan creativa i d‘incansable persistència per donar-la a conèixer en l‘àmbit local en són les exposicions, els mercats d‘art i artesania i els cursos monogràfics. Va tenir un inici i un final. De cop t‘adones que tot al teu voltant es fa petit, l‘espai, el temps… i que necessites més vides per abastar-ho. Em fa gràcia, i m‘alegra sentir de tant en tant algú que em diu: «que tornaràs a fer el mercat?» i lamentes potser no haver trobat una altra solució per a una iniciativa que va morir d‘èxit.
Va arribar un moment en què calia posar el focus en allò que realment m‘apassionava i em feia feliç el cor: la restauració.
Si retrocedim en el temps, em trobareu començant els estudis a l‘Escola d‘Arts i Oficis de la Diputació de Barcelona l‘any 1993, en l‘especialitat de pintura. Encara no tenia divuit anys i la passió ja em movia. L‘afany d‘adquirir coneixements i experiències em van dur lluny i la vida em portava cap a un altre camí, però finalment em vaig quedar a casa. Val a dir que una ciutat petita com Igualada no generava tanta feina de restauració de pintura com seria desitjable. Això em va portar a formar-me en altres especialitats per donar servei a les exigències dels clients que em feien confiança. Paradoxalment, les classes de restauració que impartia eren una gran escola per a mi. Amb freqüència els alumnes m‘han dut grans reptes a classe.
Finalment, el 2023 fou un any intens i molt emocionant alhora, per a mi. M‘arribà el reconeixement institucional a través dels Premis Nacionals d‘artesania, atorgats pel Consorci de comerç, artesania i moda de la Generalitat de Catalunya. En general, les persones que treballem en un taller fem una vida molt solitària i el resultat de la nostra tasca és molt privat, per tant, és especialment impactant l‘atorgament d‘un premi nacional. Sento la meva labor àmpliament reconeguda i, a més a més, he pogut divulgar-la en els diferents actes en què he participat, aportant el meu granet de sorra a la difusió d‘aquesta professió tan important per preservar la història i la cultura per a les futures generacions.
Penso que no erro quan dic que, la meva, és una feina molt desconeguda i sovint distorsionada pels casos que s‘han fet famosos, els que surten a la premsa precisament per ser males intervencions.
Sempre he pensat que una de les tasques de les persones que treballem conservant el patrimoni és la de divulgar. Som en un país en el qual no s‘ha cuidat la cultura patrimonial i és d‘urgent necessitat salvaguardar-la.
Els meus objectius no han canviat, són els mateixos que fa vint anys, i són contribuir a tenir-ne cura.
Conservem el patrimoni, som-hi?
