Si bé la pandèmia de la COVID-19 va trastocar la celebració l’any passat d’un merescut homenatge a l’arquitecte Enric Miralles, amb motiu dels 20 anys de la seva mort; aquest 2021 definitivament, des del passat 15 d’abril i al llarg de tot l’any, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (ETSAB) i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), s’han engrescat en l’entusiasta distinció a la seva obra, persona i figura, promoguda per la Fundació Enric Miralles, de la qual n’és responsable la seva segona esposa, l’arquitecta milanesa Benedetta Tagliabue.
Ella és l’ànima que vetlla per a immortalitzar a aquesta eminència de l’arquitectura catalana, i tan estreta i íntimament vinculat a la nostra capital anoienca, on el Cementiri Nou, creat al costat de la seva primera dona Carme Pinós, és una de les seves obres més significatives; alhora que ha esdevingut la seva darrera morada.
Per aquesta iniciativa s’ha organitzat, doncs, un ampli programa d’exposicions i activitats al voltant de l’obra del cèlebre arquitecte. Al decurs del 2021, diversos emplaçaments de Barcelona, així com d’altres ciutats, acolliran mostres de les seves diferents facetes: arquitecte, dissenyador, fotògraf, artista, professor … En paraules de Tagliabue: “L’ANY MIRALLES, d’una banda no sols està orientat a recordar la figura humana i professional de l’arquitecte, sinó també a mantenir viu l’esperit de la seva visionaria i empírica forma de treballar i de veure el món. De l’altra, a més dels professionals de l’arquitectura, també es vol deixar el seu llegat a les futures generacions i -com no- a al gran públic; i, és en aquest enfocament que s’ha dissenyat l’anomenat “circuit Miralles”, accessible, en definitiva, per a tots interessats en l’arquitectura”.
Una de les principals exposicions és la presentada al Saló del Tinell (MUHBA), a la plaça del Rei, des d’abril fins a juliol. Certament és la més arquitectònica i és la que aplega maquetes, fotos, plànols i dibuixos de les quatre principals obres de Miralles: Parc Cementiri d’Igualada (1985-1991); el Pavelló de Bàsquet d’Osca (1994); al Mercat de Santa Caterina amb la seva espectacular coberta de ceràmica (1997); i el Nou Parlament d’Escòcia, a Edimburg, (2004), un magnànim desafiament que Miralles no va poder veure de el tot realitzat.
Seguint el recorregut, la versió més personal de l’arquitecte podrà contemplar-se al Centre d’Arts Santa Mònica, al capdavall de la Rambla, fins al 30 de juny. A més de fotografies de viatges (tan professionals com de segell privat) i projeccions, es mostren aquells fotomuntatges -a manera de quadre cubista- dels que Miralles se’n servia per a construir i reconstruir realitats.
A propòsit de la Barcelona Design Week, des de finals de maig fins a finals d’agost, serà presentada la seva dimensió de Miralles com a dissenyador industrial, al Disseny Hub a través d’una exposició molt personalitzada de peces de mobiliari de la seva residència familiar.
Així mateix, al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), se celebrarà un cicle de conferències amb la participació de Carme Pinós, entre d’altres. I en la mateixa línia, l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (ETSAB), també participarà d’un homenatge a aquell Miralles professor que, en qualitat de docent, va contribuir a donar un extraordinari prestigi internacional de centre.
I, com era d’esperar, la Fundació Enric Miralles, al Passatge de la Pau, número 10, també li ret el seu particular homenatge, amb una exposició que pretén mostrar com l’esperit i el llegat de l’arquitecte roman viu des del mateix estudi EMBT (els inicials d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue), convertit en un oportú aparador d’arquitectura per a exhibir maquetes, esbossos, collages, fotografies, cartes i projeccions de la seva trajectòria, fins a finals d’any.
Ara, vint anys sense Enric Miralles (Barcelona, 1954-2000) es reconeix a un arquitecte internacional, que va morir massa aviat, i de qui avui per avui cap arquitecte, a tot l’Estat espanyol, no ha aconseguit ocupar encara el seu lloc de referència. Perquè, amb el temps, i amb uns comptats anys en aquest món, va construir el que avui, amb la distància de dues dècades, és vol considerar com a un llegat excel·lent, associat primer a Carme Pinós, i posteriorment a Benedetta Tagliabue, amb les quals va consolidar una manera de projectar-se molt personal en què construir no era el punt i final de cap treball, era el principi, és a dir, un procés de transformació contínua. Això és, Miralles treballava amb el temps i no en contra seu, amb una enorme capacitat de construir tot un immens univers, sobretot si és te en compte que a els seus treballs pòstums van ser majoritàriament internacionals: l’ampliació de l’Ajuntament d’Utrecht, una obra que dóna veu a cada època, o el Parlament d’Escòcia, un recinte destinat al diàleg i proper a l’exterior; obres que evidencien que, sine die, Miralles treballava amb el temps, multiplicant-ho, entenent-lo, avançant-lo i assumint-lo.
