Enguany, la celebració del 150è Aniversari de la fundació del col·legi de les Germanes Caputxines de la Mare del Diví Pastor, a la ciutat d’Igualada; més enllà de diferents actes de caràcter commemoratiu que se celebren, en cap cas no es pot passar per alt -i menys en la meva condició de l’exalumna d’aquest centre, i també en qualitat de periodista i historiadora- de participar, en especial a totes les persones vinculades al col·legi, i a la ciutadania igualadina en general, d’una necessària memòria sobre la història d’aquesta institució escolar que permeti a tothom posicionar-se i rememorar la seva llarga i fructífera trajectòria; tot un referent, tan popular i estimablement conegut -al llarg de moltes dècades- com el col·legi de la Divina Pastora, actualment Escola Mare del Diví Pastor.
En aquest sentit, aquestes dues pàgines i de manera molt succinta es proposen transportar-nos per uns primers episodis de la seva història, protagonitzats per la persona del -actualment- Beat Pare Tous i Soler i de les religioses fundadores; endemés d’aportar una visió de les diverses vicissituds que van marcar més de mig segle d’aquesta comunitat educativa i el seu compromís vocacional.
Va ser en el marc del darrer quart de segle del segle XIX, posteriorment a la mort de l’igualadí Pare Josep Tous i Soler i seguint les voluntats del seu testament espiritual, que les religioses Terciàries Caputxines de l’ordre del Seràfic Pare Sant Francesc van obrir unes primeres portes del que, en qüestió de temps, havia de ser el Col·legi de la Divina Pastora. Efectivament, la identitat caputxina va marcar profundament la vida del Pare Tous, deixant una suma de testimonials petjades del seu esperit evangelitzador; d’entre les quals i pel que a aquesta avinentesa ens pertoca: la fundació de l’Institut de Germanes Caputxines de la Mare del Diví Pastor, a la població de Ripoll, l’any 1850. Això és, de resultes d’aquell acte fundacional, i aprovada la Constitució d’aquest Institut per part del mateix Bisbe de Vic, les germanes Isabel Jubal, Marta Suñol i Remei Palos -fervents seguidores del mandat del Pare fundador- van emprendre l’obra dedicada a la formació i l’educació cristiana d’aquelles nenes procedents de famílies econòmicament desafavorides.
D’antuvi, i com a conseqüència d’un obligat trasllat a Capellades, aquestes primeres religioses de la Divina Pastora -procedents d’aquesta vila veïna- no tardarien a plantejar-se la creació d’un nou col·legi a la ciutat d’Igualada. El primer espai que van ocupar van ser unes reduïdes dependències de l’edifici de Cal Serrals, immoble de l’actual Consell Comarcal. Més tard, van traslladar-se al número 55 de la Rambla de Sant Isidre; fins que, aviat s’instal·larien en règim de lloguer als edificis números 2 i 4 del carrer de Santa Anna, just l’any 1873; consolidant la creació del Col·legi d’Igualada, dos anys després de la mort del Pare Tous.
Òbviament, el tarannà de la comunitat de religioses es basava en una voluntat de servei i, en aquest sentit, es vivia en uns paràmetres de total austeritat, en la mateixa línia en què s’adaptaven unes modestes aules per a convertir-les en una primitiva escola, una llar per a impartir unes primeres ensenyances. Tanmateix, no cal ni dir que, en el transcórrer dels anys, les transformacions que ha anat experimentant tot aquest recinte, avui, et permeten constatar el pas d’unes arcaiques i fredes dependències a les espaioses i còmodes instal·lacions d’etapes més recents.
Des de la perspectiva del que havia de ser l’ensenyament adreçat a la societat civil, les religioses, des d’un bon principi, van acomplir dues funcions bàsiques: d’una banda compensaven la missiva que, atesa la complexitat política i social de l’època (Guerres Carlines, I República, etc.), no duien a terme ni el govern espanyol ni les institucions municipals, si es té en compte a més la imperiosa necessitat d’atendre a les criatures en un moment de gran embranzida industrial; i de l’altra, en matèria educativa, suplien sovint la tasca d’una assistència social inexistent, en el sentit de satisfer una correcta formació cívica i de cultura elemental que s’havia de completar amb la missió cristiana de transmetre els dogmes de fe i les pràctiques religioses promulgades per l’Església.
Per fer esment d’aquestes pioneres en la realització d’aquesta labor religiosa i educativa, cal nomenar la germana Maria Francesca Vidal, la primera igualadina de l’Ordre, que ja havia format part de la primera congregació de Ripoll. Al costat d’aquesta, titular i superiora, hi havia la germana Maria Filomena Vidal, redactora d’una història sobre la fundació Divina Pastora i neboda del Pare Fundador, Eulàlia Borras, Josefa Romeu, Paula Romaña, Antonia Rierola i Filomena Vidal. Totes elles, tothora, van subscriure les resolucions conventuals a què les obligava la comunitat i el col·legi; és a dir, tenien ben present que la finalitat de l’Institut era una instrucció i una educació fermament cristianes, bo i emmotllant-se a les particularitats de cada cas. I, malgrat que la comunitat era governada per una superiora, aixoplugada per eclesiàstics igualadins; per descomptat, era reconeguda la superioritat d’una direcció general de l’Institut, nomenada pel Bisbe de Barcelona, on hi havia la seu de la Diòcesi i el Noviciat.
Ben aviat, aquells retallats espais es van anar emplenant d’alumnes, nens i nenes que, atenent-nos als valors de la ideologia i moral dominant, eren receptors d’un tracte educatiu diferenciat. Això és, durant dècades i dècades, a excepció dels anys de la Guerra Civil, va prevaler aquella màxima de Sant Enric Osó que pregonava: “Educar un noi és educar un individu, educar una noia és educar una família”; el que va continuar sent un imperatiu categòric, durant bona part de la Dictadura Franquista.
Isabel Belmonte i Jordi Torrabadella
El Col·legi, al capdavall, segons les instruccions religioses, al llarg de tot el segle passat, i en temps de pau social, en la mesura que es veia enfortida la vida cristiana, també veia reeixits els seus fruits, participant-ne a la societat d’Igualadina. En aquest sentit, correspon a aquesta revisió històrica dedicar un capítol complet als ensenyaments impartits i als espais del centre; així com a tota la comunitat educativa, religiosa i laica, sempre estretament compromesa amb els valors religiosos i educatius.
Avui, l’actual directora del col·legi, la germana Aura Maria Treminio, en tant que component de l’equip de treball, i en representació de tota la comunitat escolar, s’han proposat de concedir un valor molt especial als diferents festeigs d’aquest Any commemoratiu.
