Abengoa – Pere Prat

Abengoa és un conglomerat d’empreses de noves tecnologies i energies renovables. I es pot convertir en la insolvència més gran de la història d’Espanya. Tot un referent mundial que pateix una aguda crisi de tresoreria. I un passiu que supera els 25.000 milions d’euros. El ‘Grupo Gonvarri’ ha decidit no anar a l’ampliació de capital i posar 350 milions d’euros -que li hauria donat el 28% de les accions del grup- perquè els bancs, que també n’hi havien de posar 1.500 milions, s’han fet enrere. Les administracions i els creditors s’arrisquen ara a perdre varis milers de milions. El darrer 23 de setembre la família fundadora ja va perdre el control de la multinacional andalusa. Creada el 1941, aquella modesta empresa sorgida al barri sevillà d’Heliópolis, s’havia convertit gairebé 75 anys després en un líder internacional en energia renovable, construcció i infraestructures, amb presència en 76 països i més de 24.000 treballadors, 6.000 a Andalusia.
Abengoa, acrònim del cognom dels seus fundadors Abaurre, Benjumea, Gallego i Ortueta, havia passat de fabricar comptadors elèctrics monofàsics, a tocar el cel desembarcant als Estats Units, on va rebre els càlids afalacs del president Barack Obama, que els va dir que eren “una empresa del futur”. Tres generacions de la família Benjumea s’han anat succeint en el seu control. El darrer Felipe Benjumea, que cobrava un salari de gairebé cinc milions d’euros anuals i ha estat indemnitzat amb 11, 4 milions en el moment d’acomiadar-lo. El seu germà Javier -que havia compartir el comandament fins al 2007- ja havia marxat ben compensat, per gaudir el seu títol de marquès de La Puebla de Cazalla, heretat del seu pare, exercir de Germà Gran de la Real Maestranza de Caballería i gestionar el patrimoni familiar.
El patriarca fundador d’aquest grup era germà del primer ministre d’Economia de Franco i posteriorment governador del Banc d’Espanya. I pel desenvolupament internacional va utilitzar els contactes qui li van donar els jesuïtes on havia estudiat enginyeria. I quan s’acabà la dictadura la família va saber acostar-se als nous líders, fent estreta amistat amb Felipe González i Manuel Chaves. Aquests -neòfits en economia, però enlluernats pel diner- van veure en Abengoa una gran icona industrial, amb presència exterior, capaç de enterrar per sempre la imatge d’una Andalusia agrària, pobra i endarrerida.
Abengoa sempre va actuar a l’ombra del poder. Un grup condescendent i generós amb les persones que podien proporcionar “bones relacions”. Només cal mirar la munió de noms que hi han “treballat”. Josep Borrell (president de les comissions d’estratègia i de retribucions i també vicepresident del comitè assessor internacional), Alberto Aza (cap de la Casa del Rei i més tard va entrar-hi també el seu fill), Carlos de Borbón-Dos Sicilias, José María Aznar, Carlos Sebastián (germà del ministre d’Indústria de Zapatero), Alan García, (expresident del Perú), Bill Richardson, (secretari nord-americà d’Energia amb Bill Clinton) Luis Solana, Javier Rupérez, José B. Terceiro… Com es veu grans sous, per “experts en la matèria”.
Abengoa passava per ser una empresa moderna i eficient. Cotitzava a l’Ibex 35 i una filial al Nasdaq de NY. Però el seu creixement va ser sempre descontrolat i la gestió deficient. Finançada copiosament amb deute bancari -obtingut per les seves excel·lents relacions- i amb bons. Avui les entitats financeres ja han contractat els serveis dels advocats de KPMG, i els bonistes, els de Houlihan Lokey. Saben que hi tenen molt a perdre, perquè no hi ha futur sense l’entrada d’un soci industrial. I aleshores hauran d’acceptar forts quitaments i capitalitzar deutes.
Però el preu d’aquesta energia no es podia pagar amb els rebuts de la llum. I tot i tenir tants ajuts institucionals, es va produir un canvi regulatori. El sector de les renovables va presentar immediatament demandes d’arbitratge, pels canvis regulatoris i per la inseguretat jurídica. Gairebé totes al CIADI (institució del Banc Mundial amb seu a Washington). I totes tenen grans possibilitats de guanyar. D’una manera o altra, malgrat Brussel·les no permet ajuts institucionals, sembla que cobraran. Passarà com en la reestructuració financera. Pagarà el ciutadà. I els milers de milions perduts, quedaran en butxaques fondes, d’aquells que sempre acaben rescabalats.
Pere Prat