Entrevista a Ricard Alert Zenón, investigador en el camp de la biofísica
Soc d’Igualada. Vaig estudiar als Maristes i a l’Institut Pere Vives, i després Física a la Universitat de Barcelona. Em dedico a la investigació en el camp de la biofísica. Actualment visc a Dresden, Alemanya, on lidero el meu grup de recerca a l’Institut Max Planck per a la Física dels Sistemes Complexos.
Com va sorgir la teva passió per la ciència? L’has tinguda sempre?
L’he tinguda força des de sempre, sí. No sé realment d’on ha sortit. Em sembla que és pura curiositat i fascinació per entendre com funciona el món.
Vas decidir estudiar Física. Què et va portar a triar aquests estudis?
Quan era petit volia ser meteoròleg, home del temps. Trobava fascinant que poguessin predir el comportament d’un sistema tan complex com l’atmosfera; tenia molta curiositat per saber com es feia. Vaig preguntar-me què calia estudiar per ser meteoròleg. Tot i que alguns meteoròlegs tenen altres estudis, la majoria són físics. Quan vaig descobrir la física a l’escola, vaig tenir clar que volia estudiar física, i ja no necessàriament per fer meteorologia.
Un cop acabada la carrera, quins van ser els teus objectius?
A la carrera em vaig enamorar de diversos camps de la física, però sobretot d’un camp anomenat física estadística. Professors com el Jaume Casademunt, que acabaria sent el meu director de tesi, van convèncer-me que una frontera fascinant de la física estadística estava en estendre-la als sistemes vius, que fins fa poc no entraven dins l’àmbit de la física. Això em va convèncer de fer un màster i després un doctorat en biofísica.
Ara estàs fent recerca: has estat a la Universitat de Princeton (als Estats Units) i actualment estàs a Dresden. És molt diferent la recerca científica als Estats Units i a Europa?
Té diferències, sí. Una d’important és el finançament: Als Estats Units hi ha moltes universitats privades, mentre que a Europa el sistema és majoritàriament públic. I també hi ha diferències en com es fa la recerca, però depenen de cada camp. Ara bé, les diferències més fortes són potser entre institucions d’un mateix país, o entre països europeus. Institucions com Princeton o el Max Planck són de primer nivell, i atreuen recursos i investigadors que altres institucions no poden ni somiar. Malgrat aquestes diferències, la recerca està fortament globalitzada. Els investigadors de tot el món parlem i col·laborem contínuament, independentment d’on treballem.
Actualment estàs liderant el teu propi grup de recerca a l’Institut Max Planck de Dresden, Alemanya. Què són aquests instituts de recerca?
La Societat Max Planck és la punta de llança de la recerca bàsica a Alemanya, i una referència a nivell mundial. Té 87 instituts repartits per Alemanya. Per exemple, a Dresden n’hi ha 3. Als Instituts Max Planck es fa exclusivament recerca; no són universitats. Tenen un finançament públic brutal, que fa que siguin l’enveja de les universitats alemanyes i de tot el sistema de recerca europeu. Cada institut es dedica a un camp en concret; en el meu cas a la física dels sistemes complexos, que va ser el camp guardonat amb el premi Nobel de Física l’any 2021.
En què consisteix el treball de recerca que esteu fent el teu grup?
Al meu grup desenvolupem teories físiques per entendre i predir com es mouen les cèl·lules. Per exemple, de vegades estudiem com les cèl·lules del nostre cos es mouen durant el desenvolupament embrionari, o per tancar una ferida, o durant l’escampament d’un tumor.
Altres vegades estudiem com s’escampen les colònies de bacteris. Desenvolupem equacions, les resolem, i comparem els resultats amb els experiments que fan els nostres col·laboradors. Treballem en un camp que s’anomena física de la matèria activa. La idea és que els sistemes vius, com ara les cèl·lules, són actius, en el sentit que poden generar forces i moure’s per si sols. Entendre aquesta mena de moviment requereix desenvolupar nova física, i això és el que fem. I això ens ajuda a resoldre incògnites de la biologia.
A Dresden hi sou diversos científics catalans. La recerca a casa nostra és més complicada? Cal marxar de Catalunya?
A Catalunya s’hi fa recerca excel·lent. Dit això, sí que costa més fer recerca a Catalunya per diversos motius. Primer, pel finançament, que és escàs. Segon, perquè no tenim prou cultura científica; no valorem tant la ciència com en altres països. Jo crec que marxar a fer recerca a fora és molt interessant i positiu. Aprens altres maneres de fer ciència, coneixes altres comunitats d’investigadors, i això t’enriqueix moltíssim. És un pas natural de la carrera científica. La ciència és una empresa global. Però és ideal si el talent enriquit a l’estranger pot tornar a Catalunya per contribuir a la recerca del país.
Què caldria al nostre país per poder fer una recerca de qualitat?
Primer de tot, ja s’hi fa recerca de molta qualitat. Però malgrat que hi hagi grups i investigadors molt potents, la mitjana encara no està a nivell dels països punters. No sóc polític, però falta més finançament per a la ciència. Com a societat, cal valorar la ciència i abocar-hi el sac. Invertir en ciència té un retorn increïble; té un impacte positiu enorme en la tecnologia i l’economia. Hem de valorar els nostres científics com si fossin estrelles de futbol.
Tens pensat tornar a Catalunya?
Sí. És el meu país i vull contribuir al sistema de recerca i docència català.
