La commemoració dels 90 anys de la proclamació de la Segona República a Igualada, en diversos actes, ha contribuït i contribueix a avivar un dels episodis tal vegada més convulsos alhora que més eufòrics de la història de Casa Nostra, i en particular de la ciutat d’Igualada. I, aquest capítol de la història és, precisament, el que ens ocupa des del més d’abril amb tot un gruix de fotografies i documents gràfics presentats, d’una banda, amb la publicació del llibre “Igualada. República, Guerra Civil i Postguerra”, de Josep Rabell; i, de l’altra, amb una exposició sota el mateix reclam -tot i que participada per diferents fons de documentació- a la Sala de la Teneria de l’Arxiu Comarcal de l’Anoia; una mostra que convida al públic a gairebé conviure amb el passat d’una manera més sentida i més personalitzada.
És en aquest moment l’extraordinària exposició la que, personalment, em serveix de pretext per a una oportuna conversa amb l’artífex de tota aquesta valuosa recerca històrica, el Josep Rabell, altrament Jep Rabell; llicenciat en Antropologia i cap del Departament de Cultura de l’Ajuntament d’Igualada.
El punt de partida del llibre i de l’exposició havia de ser trobar tot el fons fotogràfic. Com t’ho vas fer?
Lamentablement, el primer pas va ser constatar els buits existents a l’Arxiu Fotogràfic Municipal (Arxiu Comarcal de l’Anoia). Hi ha un tall impressionant a la primavera de 1931, tot i que l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada estava activa de feia temps. No hi ha ni rastre d’imatges de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, ni tampoc de la proclamació de la República a Igualada, el 14 d’abril de 1931, malgrat les dades existents a la premsa local. Justament, per això, l’exposició, a partir del material del llibre, ha dedicat un plafó a “la imatge absent”, on es descriu el moment precís de la proclamació transcrit de la premsa; òbviament aquesta fóra la imatge que m’hagués agradat trobar i presentar. En conseqüència, s’evidencia que la repressió franquista va ser tan brutal que la gent va fer desaparèixer imatges, documents, cartells i llibres susceptibles de qualsevol persecució policial.
Amb tot, un grau de satisfacció de la recerca va ser trobar, a l’Arxiu Nacional, imatges de multituds arran de la visita del president Manuel Azaña, a Igualada, que completarien algunes fotografies de primers plans i més testimonials; si més no poques són les imatges que demostren l’acceptació popular del període republicà. Definitivament, em quedo amb l’esperança que, algun dia, a Igualada, aparegui una capsa amb negatius o positius que retratin aquell període…
I, aquella imatge absent? Què ens en dius?
La imatge absent o pendent és la de la multitud a la plaça de l’Ajuntament, el 14 d’abril de 1931; a més de l’instant en què es va llençar la foto del rei Alfons XIII des del balcó. En aquell context, hauria de veure’s reflectit l’entusiasme col·lectiu de la ciutadania igualadina davant l’acte de Proclamació de la Segona República, una instantània que només podem imaginar després que el regidor, Veramon Bertran, cap al tard, comuniqués que la República era ja una realitat; mentre se seguien per radio les notícies emeses des de Barcelona.
Quina presència fotogràfica tenien les dones durant aquest període?
Atès que la República va aconseguir el vot femení, a les eleccions de 1933, en una de les pagines del llibre es veu la imatge de les dones votant per primera vegada a Igualada. També hi ha una imatge de la mestra Natividad Yarza, la primera alcaldessa de Catalunya, vestida de miliciana exercint a Igualada. Per exemple, hi ha algunes imatges del protagonisme de la dona igualadina treballant per al bàndol republicà al decurs de la contesa bèl·lica, aparegudes a La Vanguardia, obra del fotògraf igualadí Rafael Vilarrúbias.
I, al capdavall, com definiries aquella època?
Considero que és l’època més convulsa de la nostra història recent. En menys d’una dècada es va passar de la Dictadura de Primo de Rivera, a la proclamació de la Segona República; emperò, una proclamació que ben aviat va generar frustració pels diferents posicionaments entre les mateixes esquerres. Seguidament, tot i el puntual triomf posterior del Front Popular, finalment, va esclatar una cruel Guerra Civil que va durar tres anys. Després, a partir de 1939, la consolidació de la més repressora i criminal de les dictadures, la Dictadura Franquista.
Al cap i a la fi, en cap cas, no podem obviar les ensenyances d’unes imatges que il·lustren i són tota una exemplar lliçó de la nostra memòria històrica.
