Va ser d’adolescent quan vaig veure la pel·lícula El Llac Blau. Aleshores encara mirava molt la tele. Tot i que del film no en recordo l’argument al peu de la lletra. Tan sols recordo les belles imatges d’uns cossos nedant i lluminosos raigs de sol en un oceà turquesa i transparent. El rostre d’aquella noia que esperava amb delit la tendresa del seu jove amant, un noi que tot just es desvetllava del son dels infants. I com aquell paradís improvisat que era fruit de la desgràcia –els dos nois eren els supervivents d’un naufragi- degenerava en un cau de problemes degut a la cobdícia humana.
Anys més tard, la lectura dels textos de Jean-Jaques Rousseau em van retrobar amb aquell indret paradisíac que el film volia retratar. Pel filòsof del segle XVIII nascut a Ginebra, l’estat natural de l’home era de bondat i d’innocència. La societat era producte de l’enginy, l’especialització del treball i sobretot el concepte de propietat que havia corromput l’home. Rousseau arremet contra les pautes morals, contra les lleis injustes, contra l’educació il·lustrada dels enciclopedistes.
Proposa una educació lliure, que deixi a l’infant desenvolupar-se. Rousseau va malviure copiant partitures musicals, rebutjà els fills que tingué del seu matrimoni i els donà en adopció ja que no creia en les imposicions paternals. Això li valgué no poques crítiques i per alguns aquest fet desmereixia totes les seves teories.
Com a il·lustrat fou el primer que es girà contra el progrés. Tot i que no era pas contrari a l’Estat, ja que veia el paradís i l’estat natural com la metàfora d’una edat d’or a la qual no es podia tornar. Rousseau proposa un contracte social que tingui en compte la voluntat general, la sobirania popular, terme que oposa a la nacional dels liberals moderats i burgesos. Pren partit pel poble baix, pels pagesos, pels ramaders, les criades i mainaderes… Un estat just i solidari, fruit de les lleis.
Rousseau va tenir intel·lectualment dos fills legítims: el socialisme utòpic i el comunisme. I també algun fill bastard: l’anarquisme i el hippisme dels anys de la contracultura. Vist amb els anys El llac blau queda com un film innocent i càndid. Una brisa suau en un mar com el nostre tenyit de la sang de nàufrags i gents que fugen de la guerra i la misèria. Rousseau segueix vigent.
Bernat Roca, professor de Filosofia i Història
