El 24 de febrer de 1995 el Teatre de l’Ateneu Igualadí reobria les seves portes. Enrere quedaven set anys de tancament, motivats per la necessària -i profunda- renovació per tal d’adequar-se a les normatives vigents de seguretat i per a reforçar-ne l’estructura, amb projecte de l’arquitecte igualadí Jaume Riba. Avui, el teatre municipal és el principal referent de la cultura igualadina.
Per Pasqua de l’any 1900 s’inaugurava el teatre impulsat per iniciativa de l’entitat l’Ateneu. L’any 1909 un incendi va destruir l’escenari, aprofitant la reconstrucció es va ampliar l’escenari, es construïren nous camerinos, s’alçà un pis més i s’instal·là una platea mòbil. El 1987 el teatre va passar a ser municipal i l’Ajuntament es va comprometre a fer les reformes necessàries per tal de modernitzar-lo, fins que finalment el divendres 24 de febrer de l’any 1995 va ser inaugurat de nou.
Té diferents possibilitats d’encabir-hi el públic, amb un format de teatre “a la italiana” que també es pot utilitzar com a sala de ball, etc., la qual cosa li permet un aforament d’unes 500 localitats, 234 de les quals corresponen a platea.
Després de l’incendi de 1909 i la seva restauració, es va aixecar un segon pis i es va donar mobilitat a la platea per tal de posar-la nivell d’escenari en cas de voler-hi celebrar balls o sopars. Això va convertir aquest teatre en un dels més grans i complerts de Catalunya, Entre les moltíssimes representacions que s’hi van fer cal destacar la Yerma, interpretada per Margarida Xirgu, el novembre de 1935, amb l’assistència de Federico García Lorca.
La remodelació que es va inaugurar el 1995 va comportar, entre moltes altres actuacions, reduir l’aforament dels 1.200 seients als 500 actuals, 234 a platea. Es va adequar el teatre a les normatives i es van renovar els amfiteatres i el soterrani, que continua tenint un sistema amb vis sens fi, per variar la inclinació de la platea. Les dimensions de l’escenari del teatre són: amplada de 20 m, espatlles incloses, profunditat de 10 m i alçària fins a la pinta de 14 m. La boca d’escenari té 9 m d’alçària i 6 d’amplada.
Hem volgut destacar un escrit d’Emili Miramunt i Camps, publicat al diari d’Igualada la setmana de la inauguració del 1995:
“Les encaixades de mans eren fortes, rotundes, sinceres. Les abraçades, desitjades. Els somriures, espontanis. La vista, delerosa d’absorbir les novetats.
Les paraules, repetint-se en una i mil converses. Les emocions a flor de pell. Algunes absències, notades però no enyorades. Les presències, agraïdes.
Era el divendres 24 de febrer de 1995, a les vuit del vespre. El Saló Central de l’Ateneu Igualadí bullia amb tota aquella gent que consideràvem que el reobriment del teatre L’Ateneu era un fet important per a la cultura de la nostra Ciutat.
A l’arribada de les Autoritats, s’obren de nou unes portes que mai no haurien d’haver estat tancades, i redescobrim un vell estimat espai. Remodelat en la tècnica, renovat en l’aspecte. Fou com copsar el sentiment d’un fill pròdig que toma a casa després d‘un llarg, forçat exili.
Seguidament, l’acte protocol·lari. Els parlaments del President de l’Ateneu, Manuel Mateu; la regidora de Cultura de l’Ajuntament d’Igualada, M. Teresa Farrés; l’alcalde de la ciutat, Jordi Aymamí, i finalment el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Guitart. M’equivoco si dic que a alguns d’ells els mots se’ls resistien per l’emoció del moment? M’equivoco si dic que, per la mateixa emoció, a alguns dels qui escoltàvem ens guspirejaven els ulls? Del que sí estic segur, és que tots els presents comptàvem el goig de poder disposar novament d’un local amb una història i d’unes condicions escèniques poc comunes.
Passades quaranta-vuit hores d’aquesta inauguració oficial, el diumenge, hora foscant, el primer grau esdeveniment cultural de la represa.
Jordi Savall i el grup Hesperion XX, que amb un públic predisposat de bon antuvi a deixar-se seduir per aquest igualadí universal, va omplir de sentit els esforços fets per a l’arranjament d’aquest vell i bell teatre. Novament el doll de les emocions brollà incontingut i el goig del retrobament esborrà antigues ombres.
Les ombres de la incomprensió, de la indignitat, de l’estultícia que van planar durant cinquanta anys damunt seu, actuant de Nèmesis immisericordi, permetent que la seva estructura física envellís fins a la decrepitud i el conduís al vergonyant tancament.
Aquestes han estat, però, unes ombres vençudes per la tenacitat, pel sacrifici i finalment per la comprensió, la voluntat i el compromís.
Que ara que la llum de les emocions i el goig dominen les ombres, els igualadins aprenguem novament a estimar aquest ens de cultura que se’ns ofereix i vulguem usar-lo i fruir-lo, doncs aquest és el seu digne destí.
I que aquells qui detentin el poder material siguin capaços d’obrir-se à les emocions i del goig, i compartint aquests sentiments respectin i apadrinin un teatre que reneix amb la voluntat d’ésser patrimoni de tots.
Llarga i fructífera existència per al renovellat teatre L’Ateneu!”
