L’any 1992 va ser l’any de les Olimpíades de Barcelona, d’excel·lent record per a tots els catalans. Mesos abans, la flama dels Jocs Olímpics va passar per tot Catalunya. També per Igualada… si bé a la capital de l’Anoia el seu pas va ser motiu de mofa per un sonadíssim ridícul.
La Veu de l’Anoia publicava el 2017, en complir-se 25 anys d’aquell episodi, el text següent:
“La Vanguardia, edició del 20 de juny de 1992. Pàgina 20. “La anécdota de la jornada se produjo, sin embargo, en Igualada. Centenares de personas esperaban el paso de la llama en la carretera que cruza esta población. La caravana pasó en cambio por una variante que atraviesa un polígono industrial. Media ciudad se quedó, atónita, sin ver el fuego olímpico. El Ayuntamiento lo calificó como “un desaire Igualada” y el director del recorrido, Antoni Rossich, lo atribuyó a un malentendido. Por la noche la llama olímpica regresó en una lámpara de seguridad a Igualada donde se hizo un recorrido urbano de tres kilómetros mientras la caravana original seguía su camino previsto por Ordal. Durante unos 20 minutos pues, hubo dos llamas olímpicas recorriendo Cataluña”.
La situació va ser tan surrealista que, en aquell moment, es va considerar “el ridícul més important de la història d’Igualada”. De fet, se’n van fer ressò, alguns en to de burla, molts mitjans de comunicació de tot el país.
En l’edició del divendres 19 de juny de La Veu, el dia en què passava la flama olímpica dels Jocs de Barcelona per la ciutat, aquest setmanari publicava amb tot detalls els horaris de pas. La flama havia de passar a les 9 del matí, per davant del llavors concessionari de Seat Mastermòvil -firma col·laboradora dels Jocs-, a l’antiga NII, avui Avinguda Catalunya, en direcció a Castellolí, el Bruc i Montserrat. Anunciàvem també el nom d’alguns dels rellevistes igualadins: el veterà atleta Manuel Canals, o els jugadors de l’IHC Jordi Guillén i David Gabaldón…
A l’hora prevista, l’antiga NII estava plena a vessar de milers d’igualadins esperant el pas de la torxa. Els Gegants de la Ciutat, els Grallers… Però la torxa no va passar. Millor dit, va fer-ho pel carrer Alemanya de les Comes, dins del polígon industrial, uns metres més enllà, per estupefacció de tots els presents i ridícul monumental de la ciutat i de les seves autoritats.
Un jove Jordi Aymamí, havia accedit a l’alcaldia cinc mesos abans amb una polèmica moció de censura a Ramon Tomàs, però no hi era aquell dia, es trobava de viatge a França. Qui es va empassar tots els gripaus va ser Xavier Badia, el número 2 del govern municipal.
Alguns privilegiats van poder veure el pas de la flama perquè una furgoneta de la Policia Nacional havia avisat amb un altaveu del canvi de recorregut, però el cert és que, un cop al carrer Alemanya, la mateixa furgoneta passava convidant a la gent a marxar cap a l’antiga NII… Un descontrol total, vaja. Corredisses amunt i avall pels camps pelats on avui creix la gespa del camp de vol… En aquestes que la comitiva, venint d’Òdena, arriba on avui hi ha la gasolinera de Petromiralles i, sobtadament… mitja volta. Cap al carrer Alemanya, Can Busqué, la Masia i més enllà. I, davant del Canaletas, tothom amb un pam de nas.
Passat el tràngol, i enmig de molt nerviosisme, Xavier Badia se les va empescar per parlar amb el COOB -el comitè organitzador dels Jocs de Barceona- per fer tornar la flama a Igualada. I ho va aconseguir. La versió oficial del què havia passat va ser un “malentès” entre l’Ajuntament i l’organització. El cert és que aquell mateix divendres 19 de juny, a 2/4 de 10 del vespre, la flama olímpica, que “oficialment” corria aquella hora pel Port de l’Ordal, al Penedès, apareixia “oficiosament” a l’estació d’autobusos d’Igualada.
L’Ajuntament va triar sis atletes per dur a terme els relleus per dins de la ciutat: Xavier Brunet, Bernat Planas, Regina Gabarró, Maria Urgell, Mònica Diago i Chelo Alvaro van tenir l’honor de portar la torxa, posant així punt i final a un dels episodis més ridículs que s’han viscut mai a Igualada.
Moció de censura
El 7 de gener de 1992 l’alcalde Ramon Tomàs i Riba (de CiU) va perdre l’alcaldia d’Igualada, set mesos després d’haver guanyat les eleccions, per una moció de censura. Era la primera vegada que es produïa a la ciutat una situació així, i va ser motiu, és clar, d’un ampli debat social. A més, Igualada tenia un govern d’esquerres per primera vegada des d’abans de la Guerra Civil, format pel PSC, ERC i IC.
La Revista “Vida”, vinculada al bisbat de Vic, publicava que el ple municipal “causà una gran expectació, tant a Igualada com a la resta de Catalunya, donat el caire important de la capital de l’Anoia i el simbolisme emblemàtic que, fins ara, ha tingut la coalició de CiU.
Un nombrós públic i molts mitjans informatius, emplenaren el saló de sessions de gom a gom, fent-lo totalment insuficient.
Durant dues hores varen fer-se els parlaments a favor i en contra de la proposta, amb les consegüents rèpliques i contrarèpliques, dintre d’un ambient tens, però civilitzat i democràtic digne de ressaltar-se.
Intervingueren el fins ara alcalde, Ramon Tomàs; el candidat a l’alcaldia, Jordi Aymamí; el portaveu d’IC, Xavier Badia, que parlà en nom dels proposants de la moció; Xavier Fabregat, representant d’ERC, i Ramon Mir, com a portaveu de Convergència.
Uns i altres argumentaren les postures i actuacions que justificaven o negaven la necessitat de fer la moció. Va seguir-se el reglament d’Ordenació municipal i s’aclarí que, en l’actual legislatura, j a no pot fer-se cap altra moció, segons estipula la llei del 14 de març de 1991.
Posats a la votació, ho feren primer els regidors convergents; seguiren els socialistes i els republicans i, finalment, els d’Iniciativa. El darrer en emetre el vot fou Ramon Tomàs. Fet el recompte de vots, 11 donaven un SÍ a la moció i 10 NO.
Tot seguit, Ramon Tomàs manifestà el seu agraïment a tots els membres de CiU i a l’oposició. Manifestà que, des de l’oposició, farien una tasca correcta i digna de seguir servint la ciutat. Donà una encaixada de mans als altres caps de formació política i, seguidament, prengué jurament del càrrec el nou alcalde.
Jordi Aymamí va prometre fidelitat a la fórmula d’acceptació del càrrec i rebé del propi Ramon Tomàs la medalla i la vara, pròpia de l’alcaldia, entre aplaudiments de bona part dels assistents”.
