La Lídia Estany és l’actual presidenta del Club Bàsquet Igualada. Ella i els seus companys de junta directiva lideren un club nascut fa 45 anys. Una estructura amb més de 300 jugadors i jugadores, des dels nens i nenes de l’Escoleta fins als equips sèniors, a Tercera FEB el masculí i a SuperCopa el femení.
Quantes hores a la setmana s’han de dedicar a un club com el CB Igualada?
Soc bastant de passar per la pista, de passar pel territori, de percebre què passa, i no tant d’una direcció més allunyada, amb més distància. Jo crec que un parell d’hores cada dia, d’una manera o altra, cauen segur. També s’han de comptar la quantitat d’hores que hi dediquen els membres de la junta, que són moltíssimes més.
Com definiries el moment actual del club?
El club ha anat creixent en nombre d’esportistes i després ha anat fluctuant. Ara mateix, crec que estem en moments alts pel que fa a nombre de jugadors i jugadores, i en nombre d’equips. Estem amb 29 equips de lliga regular i 2 d’Escobol, dos equips federats d’edats més petites i l’Escoleta.
Val a dir que alguns dels equips han quedat curts, tot i que això depèn dels diferents nivells dels jugadors, de la competició en què es troben, que no sempre deixen tenir uns números claríssims per a cada equip. Creiem que està bé tenir una mitjana de 10 jugadors per equip.
Parlem dels primers equips masculí – a Tercera FEB – i femení – a SuperCopa femenina, la màxima categoria a Catalunya -. Creus que poden aspirar a categories més altes di d’estar-s’hi d’una manera estable?
En aquests casos no només es depèn de la qualitat tècnica dels equips o dels entrenadors, també hi ha un punt que fa molt de respecte, perquè fer una pujada de categoria suposa un increment molt fort en la despesa que suposen els desplaçaments, els arbitratges i les despeses federatives, etc.
Creiem que estaria molt bé aconseguir que el primer equip femení arribés a una categoria nacional, que en aquest cas seria la Lliga Femenina 2, i que suposaria tenir als dos primers equips en categories d’àmbit estatal. Tot i que és cert que tots dos estan en el quart nivell de competició, si ho mirem per nivells.
També volem que els jugadors i les jugadores siguin majoritàriament de la casa, tot i tenim jugadors que no han crescut aquí però sí que porten una època molt llarga amb nosaltres. I també s’hauria d’aconseguir una aportació econòmica que ens permetés mantenir-nos, que no sempre és senzill en el món de l’esport local.
Ara tenim una estructura de coordinació, amb unes franges. Hem comptat amb la figura del Ricard Casas com a mentor, que és una persona que havia estat a l’ACB. Ens agradaria poder professionalitzar als entrenadors, però calen molts recursos. Ara comptem amb entrenadors que tenen un nivell alt de titulació i que tenen una capacitat formativa de cara als entrenadors més joves, que acostumen a ser nois i noies del club.
Hi ha alguna cosa que t’agradaria fer segur abans de deixar la presidència del club?
En l’àmbit de la formació als equips tècnics del club, hi ha tota una part emotiva, psicològica i relacional, que també té molt a veure amb com els joves es relacionen amb l’aprenentatge, que cop tenen una menor tolerància al fracàs. Estaria bé tenir una estructura, recursos, per detectar situacions que ens puguin dur a dinàmiques no positives en els equips: equips esportius, equips de treball, de coordinació, d’entrenadors, etc. Si poguéssim detectar aquestes situacions o certes incomoditats dels jugadors i jugadores, de les famílies, de tècnics, etc, podríem equilibrar les coses abans que es compliquessin. Això podria ajudar molt. I no tot és posar un psicòleg o psicòloga que atengui persones individualment, sinó algú que estigués molt més integrat en la dinàmica del club.
