Entrevista a Agustí Masip, president de la Federació Catalana de Tennis Taula
Igualadí, del 64. Aficionat al tennis taula fa 13 anys quan el meu fill va començar a jugar-hi. Jutge àrbitre nacional i àrbitre internacional, la pandèmia em va agafar a Croàcia arbitrant el campionat d’Europa sub21. Professionalment, amb dos socis, fem software per empreses de gestió d’abonats d’aigua.
Tennis taula o ping pong?
Per a mi és tennis taula, però tampoc tinc problemes en anomenar-lo ping-pong. De fet el club d’aquí a Igualada es diu Club Ping-Pong Igualada. Històricament es deia ping-pong i al ser un esport que es practica força en el temps de lleure potser fem servir més ping-pong fora de l’àmbit competitiu i tennis taula en la competició.
Quan comença el teu interès per l’esport?
En general és un esport bastant endogàmic, en què normalment s’hi dediquen els fills dels pares que hi jugaven. En el meu cas, però, ha estat al revés. El meu fill s’hi va començar a interessar i jo vaig anar darrere. A l’escola on ell anava, l’AMPA vam tenir un any de super-hàbit i vam comprar tres taules de tennis taula i vam començar a oferir-lo com a extraescolar. A partir d’aquí s’hi va anar aficionant.
En canvi jo no he après mai a jugar-lo bé, a diferència del meu fill, i per això m’he dedicat a arbitrar-lo.
El paper de l’àrbitre al tennis taula és diferencial?
Com en tots els esports ha de controlar que es compleixin les regles. En el nostre esport els límits de la pista són bastant clars, però en algun cas de dubte hem de decidir de qui és punt. O també controlar com es fan els serveis, que tenen una normativa bastant estricta.
Has arribat a àrbitre internacional?
Sí, em vaig treure el primer nivell i més endavant vaig entrar com a secretari al comitè tècnic d’àrbitres. Vaig fer més cursos fins arribar al curs d’àrbitre internacional. A nivell espanyol no puc arbitrar a la màxima divisió, però, perquè el meu fill juga al Borges, que hi competeix, i no es permet arbitrar en competicions en què hi tinguis algun lligam familiar. El mateix em passa en competició europea, on el Borges acostuma a estar-hi implicat.
Per què vas decidir presentar-te per ser president de la Federació Catalana de Tennis Taula?
El president que hi havia fins ara ja portava 12 anys al càrrec i 35 com a directiu. Vaig pensar que seria bo un canvi i un cop vaig trobar les 12 persones per compartir llista amb mi ho vam tirar endavant.
Has decidit presentar-te en una època complicada de gestionar, amb la pandèmia…
Sí, però si no ho fèiem ara havíem d’esperar quatre anys més. No hem pogut començar la competició fins ara al març. Però estem sempre pendents de les restriccions que es van aplicant en cada moment.
Què cal millorar a la Federació?
El que més vam remarcar nosaltres va ser la part comunicativa. Fer promoció del tennis taula, tant a nivell competitiu com fent-ho com a lleure. No tenim cap mena de manies en aquest sentit. De fet, dels clubs que formen part de la Federació n’hi ha de tot tipus, des d’aquells que competeixen per guanyar-ho tot com grups d’amics, de veterans la majoria, que es troben per gaudir de l’esport.
No és un esport tan físic com d’altres…
S’hi està tornant cada vegada més. I ara, en temps de pandèmia, els equips de l’elit ho estant notant perquè juguen tres o quatre partits en un dia i ho noten bastant físicament.
Però vaja, fins ara el millor jugador a l’estat ha estat un xinès, nacionalitzat, que tenia 60 anys i no el guanyava ningú.
Quina és la salut del tennis taula català?
Tenim dos equips masculins a Superdivisió, Borges i l’Escala. En femení tenim el Vic, el Reus Ganxets i el Balaguer.
I a la comarca? Quin és el nivell?
Tenim el CPP Igualada, que està a Segona Nacional, que equival a la quarta màxima categoria estatal. A més tenim el Vilanova, el Montbui, la Torre de Claramunt, Calaf. Som una de les comarques que més clubs té. L’edat mitjana dels jugadors potser és massa elevada, però crec que últimament està entrant més gent jove en alguns d’aquests clubs.
