Vilafranca de Conflent, encaixada entre muntanyes, als peus del Massís del Canigó, als Pirineus Orientals de la vella Catalunya Nord, és aquella captivadora vila medieval fortificada i plena d’història, declarada patrimoni mundial de la UNESCO, que apunta a ser de totes totes una destinació de visita inexcusable.
La vila i els seus encisadors carrerons de pedra que, fins als nostres dies, han conservat les testimonials empremtes del seu passat, troben els seus orígens en una antiga població mercantil, quan a partir del 9 d’abril de 1092, Guillem Ramon, Comte de La Cerdanya, va planejar-ne la seva construcció com a un nou assentament poblacional, amb caràcter de fortalesa, atesa la seva ubicació marcadament estratègica a la confluència de les valls del Tet i del Cadí; una localització, indiscutiblement oportuna per a vigilar i salvaguardar el pas cap a La Cerdanya, a la qual li va ser concedida, alhora, la condició de capital del Conflent.
Més endavant, amb el córrer del temps, aquesta petita població va ser objecte de diverses modificacions estructurals i arquitectòniques en la línia d’enfortir tot el conjunt emmurallat. Precisament, la més important és la que va dur a terme el Marquès de Vauban -un reputat enginyer militar francès- a partir del 1679. Això és, les muralles van ser rehabilitades per tal de reforçar la línia fronterera amb el territori espanyol; després d’annexar-se França tota aquesta àrea pel Tractat dels Pirineus, a l’any 1659, i posant fi a la guerra amb Espanya.
Amb tot, no solament el realçament de les muralles, sinó també distintes obres com: la construcció dels baluards, de les dependències dels explosius i d’un quarter militar, àdhuc d’un hospital, van resultar ser tot un projecte d’envergadura que no és res al costat de la gran edificació del Fort Liberia, que domina privilegiadament tota la població des de dalt d’un turó.
Això és, ara i aquí, malgrat l’habitual, però respectuosa massificació turística, Vilafranca de Conflent et deixa veure el magnífic escenari monumental que alberga: des de les muralles i la Torre de la Vegueria, juntament amb l’Església romànica de Sant Jaume, com a inqüestionables reclams, endemés dels seus establiments comercials i cases de nobles mercaders, també dedicades a l’activitat artesanal, amb un respectable mobiliari als seus interiors. Tot plegat, un tresor admirable en cadascun dels seus racons.
Val a dir, no obstant que si bé aquest petit llogaret, de diferents accessos des de la muralla que l’abraça: la porta d’Espanya, la porta de França, entre altres, podria ser visitat en no més d’una hora; prenent com a punt de partida la via principal, val molt la pena de passejar pausadament pels seus carrers i places i entretenir-se amb les peculiaritats i els segells d’identitat de cadascuna de les seves edificacions, autèntics apunts de memòria històrica. Alhora, recrear-te en l’imaginari del què, arran de la seva construcció, van significar les muralles -en temps de tensions frontereres- recorreguent-les d’extrem a extrem, és tota una experiència en majúscules.
Al capdavall, un lloc imprescindible per a veure a Vilafranca de Conflent, com si d’un plànol es tractés, és el Fort Libèria. Aquest, concebut com a bastió per Lluís XIV, no va guanyar una definitiva rellevància fins a dur-se a terme el projecte de Vauban. Certament, segons alguns apunts d’arxiu, aquest bastió defensiu i d’atac, sentinella que vigila Vilafranca, a més de la seva funció militar va servir com a presó subterrània (de càstig) per a qualsevol enemic del règim, dones incloses -habitualment- tractades com a bruixes; essent habilitat fins a l’any 1890. Posteriorment, un cop cessades les seves activitats militars, només va tornar a ser ocupat de manera puntual durant la Primera i Segona Guerra Mundial. A l’actualitat és una fortalesa francament suggeridora, si es té en compte la seva privilegiada ubicació, on et pots fer teves unes impressionants vistes panoràmiques al Massís del Canigó, com a teló de fons, i per descomptat a la pròpia Vilafranca fortificada.
I, precisament, de la vila estant, la pujada a peu a aquest indret, amb gairebé mil graons de túnel subterrani, és tota una odissea, si tens en compte un camí ascendent i d’escassa ventilació. Per tant, qualsevol altra alternativa, com resseguir un camí, en una pràctica de senderisme –en aquest cas– resulta molt més viable.
