Una nova realitat industrial. Cultura i turisme

Després de la Setmana Santa i Pasqua, amb les festes del Sant Crist i Sant Jordi, s’ha fet a Igualada la Mostra del Teatre, la fira dels espectacles on els creadors ofereixen la seva feina a programadors i a tothom que vulgui acompanyar-los. Després ha arribat el llarg pont del Primer de Maig on molta gent ha aprofitat per agafar uns dies de lleure i gaudir de la munió d’establiments i serveis d’aquest país que s’ha bolcat al turisme. Quan hi havia feina, la diada del Treball era data de reivindicacions laborals. Avui, que no hi ha treball, s’ha convertit en una esvaïda queixa política. La culpà, diuen, la tenen la munió de països pobres que estan disposats a produir per menys. I per això ara diuen que no som competitius. Segurament aquesta situació ha propiciat la recerca de noves ocupacions i especialitzacions, que permetin defensar aquells sous dignes que reclama tota societat evolucionada com la nostra. Lamentablement però, moltes d’aquestes iniciatives només ocupen uns pocs empleats. Són activitats per petits grups, sovint fruit d’una idea, que es porta a la pràctica per voluntat individual, endegada amb pocs recursos i amb un futur incert, si no es pot canviar de dimensió. Per això han anat agafant més importància aquelles feines més lligades al territori. I entre aquestes el turisme i la cultura. Activitats com la Mostra. Perquè és difícil que iniciatives fetes en altres contrades tinguin cabuda en l’imaginari festius local. Així el drac xinés, difícilment podrà competir amb l’imaginari arrelat al territori i les seves tradicions. Però no elimina els aparadors la digitalització globalitzadora que ho envaeix tot. Des de l’any 1990, a qualsevol cantonada i racó d’Igualada, es poden trobar espectacles per a nenes i nens, joves i tota la família. Teatre, titelles, màgia, circ i animació pels carrers, places i teatres del nucli antic. Els infants es converteixen en l’element indispensable per l’èxit dels certamen i l’embrió essencial de la transmissió cultural. El públic familiar és el motor que ha permès que els ciutadans guanyin els carrers i que es consolidi tant el fet cultural, com el teixit associatiu. I per això les activitats lúdiques són un subjecte econòmic rellevant. Com també ho és la indústria editorial, i la cadena de valor que li dóna suport. Avui es confeccionen els llibres en uns terminis especialment curts. Els llançaments amb els que no fa tant s’arriscaven els editors, són avui un risc que ja no es poden permetre. I els escriptors, que ja tenien dificultats per publicar la seva obra, es troben ara amb un mercat encara més tancat. I en aquest entramat, els llibreters s’han convertit en dispensadors d’exemplars, que acaben tornant el que no venen. I quan semblava que, havent-hi més temps per llegir, vendrien més llibres, s’adonen que molts lectors els abandonen per canals alternatius, com les biblioteques, els intercanvis de llibres, compres de segona mà, digitals piratejats a la xarxa o per altres distribuïdors com Amazon. L’únic permanent és el canvi. Res torna a ser mai exactament com abans. Els avantatges de  la immediatesa digital s’ha esvaït per una burocràcia cada dia més feixuga. Multitud de papers, tràmits, instituts, oficines i entrebancs per fer qualsevol cosa. I aquesta sí que és una barrera a la competitivitat com a país. I s’ha d’eliminar. Fins i tot França, un país on la cosa pública era molt significativa, aixeca ara la bandera de la simplificació. Han endegat una llista de 50 proposicions per prevenir “la inflació de normes”.  El seu model són els britànics que han reduït els càrrec administratius de les seves empreses en 1,5 milers de milions d’euros par any. O els alemanys que ho han fet amb més de dos milers de milions. “D’ací un any i mig o dos a França també ho aconseguirem” diu el diputat Thierry Mandon, copresident del Consell per la Simplificació. Avui el cost de la complexitat administrativa que suporten les empreses franceses supera els 60,000 milions d’euros cada any. Ací ni ho sabem, ni ens posem objectius. Ens conformem amb el que hi ha. I així ens va. Però sempre ens quedarà el lleure. Pere Prat