Serveixi aquest article com a una invitació a participar d’un modest homenatge a un ingent nombre de famílies, protagonistes silencioses d’un passat i exitós teixit industrial català i, en definitiva, d’una memòria no tan llunyana.
D’ençà el triomf de la Industrialització a Gran Bretanya (a l’últim terç del segle XVII) enginy i estratègies encaminades a obtenir una màxima rendibilitat empresarial -a base d’una més o menys inclement explotació dels treballadors- van ultrapassar ben aviat totes les fronteres de l’univers de la producció. A Casa Nostra, no podem passar per alt una atenta mirada sobre aquells reeixits resultats de la mà d’alguns avantatjats -d’un incipient capitalisme- encaminats a convertir-se en empresaris capaços d’adoptar i també millorar aquell modèlic domini britànic de l’ús de les aigües, del vapor i de les màquines de teixir; una contesa que els va portar a configurar-se com a autèntics pioners del procés industrial català, a propòsit d’una intel·ligent creació: Les Colònies Obreres.
En aquest sentit, si bé a la ciutat de Barcelona es va anar conformant un prominent teixit industrial des de tombants del segle XVIII amb uns importants índexs de creixement econòmic, que, en molts casos, es va veure afectat per la gestació d’un potent i reivindicatiu associacionisme obrer; no és menys transcendent que molts industrials –espavilats- veiessin del tot oportú d’instal·lar les seves fàbriques lluny dels centres urbans i a la vora dels corrents fluvials per tal de treure’n el màxim benefici de la pròpia energia hidràulica i, naturalment, pels profitosos dividends proporcionats per una mà d’obra summament barata, doblegada a una servil i callada dependència, si se la comparava amb aquella racionalment organitzada i tan solidàriament reivindicativa de la ciutat.
Així, des de mitjan segle XIX, a banda d’altres cursos fluvials, uns quants empresaris van trobar en la trajectòria del riu Llobregat una cobejosa font de recursos per a dinamitzar un important volum d’explotació a tots nivells –tant de la matèria primera, com de milers de treballadors, treballadores i criatures- a partir de la configuració d’un model de “colònia fabril” emplaçada en zones aïllades, destinades a sotmetre a unes dures condicions de treball i de vida a aquell primer món obrer -procedent del món rural- ingenu, ignorant i, irremeiablement, submís atesa la desesperació per sobreviure. Tant és així que el Llobregat s’ha esdevingut l’únic riu al món que, en un dels trams del seu recorregut de no més de vint quilòmetres va ser objecte de la instal·lació de divuit colònies tèxtils, entre mitjan segle XIX i XX.
A títol orientatiu, al decurs de tota la Conca del Llobregat apunta a ser tot un testimoni d’excepció la petjada i el llegat d’aquests veritables poblaments industrials; així, la invitació a la seva descoberta és exhaustiva i llarga: Colònia Carme, Colònia Rosal, La Plana, L’Ametlla de Casserres o Colònia Monegal, Cal Metre, Cal Bassacs, Colònies Viladomiu Vell i Viladomiu Nou, El Guixaró, Cal Prat, Cal Casas, Colònia Pons, Cal Marçal, Colònia Vidal, Cal Riera o Colònia Manent, L’Ametlla de Merola, Colònia Soldevila (o Sant Esteve), La Rabeia, El Molí o Cal Vinyes), Vilafruns, Cal Berenguer de Cabrianes, La Fàbrica del Pont de Cabrianes, La Fàbrica del Pont Vell (o Fàbrica Vermella), La Fàbrica de Sant Benet, Colònia Galobard, Colònia Can Serra, El Burés, El Borràs, La Bauma, Colònia Gomis, Colònia Sedó, Can Bros, Colònia Güell, Colònia Rosés… i potser alguna altra, o fins i tot alguna hagi canvia de nom.
