En data d’avui, aquest capítol de la Veu de la memòria parteix d’una implicació molt personal des del moment que vaig establir una ferma amistat amb la persona de la Nieves Rodríguez Gayol, a propòsit de la realització del Servei Social, a la Guarderia del Barri de Montserrat, el 1973. La relació amb la Nieves, malgrat llargs silencis, s’ha vist novament enfortida arran del nostre encontre a les xarxes socials; una conjuntura prou favorable per a rememorar no només el meu vincle amb ella sinó, molt especialment, fer-me ressò del que va ser un capítol transcendental de la seva vida, i de la història del Barri de Montserrat. Això és, des del relat més pregon, és tot un luxe poder accedir a un episodi evocatiu de les vivències d’aquesta dona, en tant que promotora i educadora, de la primera Guarderia: la Guarderia Parroquial d’un barri en un temps, dels anys 60’ als 70’, en què s’anava formant un importantíssim nucli veïnal, a la ciutat d’Igualada.
Des d’aquesta perspectiva, intentant transcriure fidelment diferents passatges de la vida de la Nieves; els primers records de la Igualada de la dècada dels 60’ la situen en el moment en què ella i els seus germans van ingressar a la Joventut Obrera Catòlica, un col·lectiu orientat a fomentar l’amistat entre nens i adolescents nouvinguts a Igualada i rodalies, residents a barris que, per aquella època, s’estaven teixint amb famílies procedents de distintes regions de l’Estat espanyol. Així doncs, mentre els seus germans es van dedicar a fer classes nocturnes d’alfabetització, ella i altres companyes van fixar-se com a meta l’organització de guarderies; sempre amb la intenció de facilitar una certa conciliació laboral a les dones i, en definitiva, a les famílies obreres del barri.
D’entrada, per a ella, el més vivencial era compartir-se i conèixer a fons persones que havien deixat enrere familiars i amics, àdhuc les terres d’origen, per a inaugurar una vida ben diferent a Catalunya, treballant fins a setze hores al dia i residint en el sí d’un veïnatge que tenia com a hàbitat uns minúsculs pisos, ubicats prou lluny del centre de la ciutat; una casuística que dificultava la integració amb la resta de ciutadans d’Igualada. Aquesta situació veïnal gens afortunada va ser, de fet, el que més va animar la Nieves, als seus dinou anys, a comprometre’s amb el teixit social del barri, procurant donar sentit no solament a la seva vida personal i professional sinó a la dels seus veïns; i projectant, així, allò que esdevindria una gran obra: una modesta Guarderia Infantil per a les criatures del barri.
Just des del primer moment en què la guarderia va ocupar els baixos de la Casa Parroquial, a càrrec de Mossèn Lluís (capellà de la Sagrada Família), a mitjans del 1963, la Nieves ja es plantejava un espai millor per als nens; perquè compartir l’Església i una sala de cinema era complicat. En qüestió de temps, doncs, va ser edificada una segona planta, exclusivament destinada a guarderia, un nou espai on fins i tot la terrassa serviria d’àrea d’esbarjo; tot en un humil escenari on les joguines serien fabricades a base d’imaginació. Amb tot, la Guarderia es va anar refermant gràcies a la col·laboració d’alguns xavals més grans del barri i de les mateixes famílies dels nens; contribuint a l’organització de festejos, fires i tómboles, representacions teatrals i fins i tot excursions a paratges veïns.
Al cap i a la fi, per a la Nieves, la Guarderia va ser la seva vida durant onze anys. I realment li va costar de deixar-la; quan, després de la mort de Mossèn Lluís, es va veure mancada d’ànim bo i sentint-se incapaç d’enfrontar-se a un canvi orientat a noves direccions. Fixant una nova residència a Barcelona, tot treballant en un internat; des de llavors i fins avui, a tothora, ha guardat a la seva memòria “els seus nens i nenes” del Barri de Montserrat.
En dates recents, i cinquanta anys després, un més que entranyable retrobament amb aquells “nens i nenes” de la Guarderia ha estat el millor regal de la seva vida. I, profundament emocionada, de manera precisa, agraeix l’organització del fantàstic retrobament -que il·lustra la fotografia- a la Maribel, una de les nenes més recordada; i a mi mateixa per haver propiciat el mateix retrobament entre totes tres.
En paraules seves: “El temps no és distància si la predisposició a retrobar-se persisteix”.
*Totes les dades d’aquesta memòria estan registrades i formen part del Fons d’Arxiu de Carmel·la Planell i de La Veu de l’Anoia.
