Mentre anava cap a Barcelona, anava sabent per la ràdio els esdeveniments que s’hi produïen. La guàrdia civil estava detenint polítics i havia entrat en moltes dependències de la Generalitat, en alguns casos sense ordre judicial.
Ja a la plaça Catalunya vaig topar amb un grup de joves amb una pancarta que cridaven consignes mentre un d’ells assabentava tothom que estaven segrestant la democràcia.
La cruïlla Rambla de Catalunya-Gran Via on hi ha la seu del Departament d’Economia estava totalment col·lapsat. Ens preguntàvem d’on havia sortit tanta i tanta gent en un dia de treball i sota un sol que picava fort. Un bosc d’estelades i molts portaven a les mans cartells que s’havien imprès ells mateixos amb les impressores domèstiques. El lema que més es repetia, i en diverses llengües era: “Votar per ser lliures”.
L’ambient era d’eufòria. Tothom cantava i repetia les consignes que espontàniament s’anaven cridant. Alguns anaven amb entrepans i ampolles d’aigua perquè ja havien previst que l’estada seria llarga. Però no hi havia cap voluntat d’abandonar. “Ens hi estarem fins que faci falta” em va dir un xicot que havia vingut de les terres de Girona. Una mare jove d’Igualada havia deixat els nens a col·legi i havia vingut tot seguit. Ara estava preocupada per veure com ho faria perquè algú els anés a recollir.
A empentes i cops de colze, però sempre amb un somriure a la cara, ens vàrem anar atansant fins a l’entrada. Els jeeps de la guàrdia civil, totalment empaperats, feien de plataforma a un grup de persones que “dirigien” les consignes dels concentrats. Sí. Molta ironia i molta il·lusió. Molta moral de victòria sobre tot. Una resposta espontània que va sorprendre tothom.
Es feia tard i començàvem a sentir cansament. Per això, vàrem decidir abandonar el lloc i anar a menjar alguna cosa. Pel portal de l’Àngel vàrem baixar fins a Via Laietana. L’ambient aquí era més tranquil, tot i que la Via estava tallada. Una pausa per reprendre forces i després calia anar a donar suport als que feien guàrdia davant el Departament d’Exteriors, al costat de la seu de Comissions Obreres. Aquí la concentració era menor, però els ànims eren els mateixos. Ens varen dir que encara que fossin pocs, no podien deixar de “protegir les minories”. Dos jeeps de la guàrdia civil eren custodiats per una dotzena de mossos d’esquadra perquè al mati hi havia hagut algun estira i arronsa sense conseqüències. Els treballadors de Comissions Obreres que són ben bé al costat havien penjat cartells de suport a les seves finestres.
Finalment, vàrem decidir tornar al xamfrà del Departament d’Economia. Ara, a mitja tarda, la concentració era multitud. Seguien els cants i la moral era més alta encara. Al cim de la façana de l’edifici, una pancarta enorme que cobria tot el xamfrà deia (en anglès): “Benvinguts a la República Catalana”. Hi havia muntat un servei de megafonia i la gent cantava i ballava al ritme de la música. La guàrdia civil feia ja deu hores que estava registrant. Però amb una resposta així, crec que no hi tenen res a fer.
De tornada amb el cotxe, vaig sentir la declaració de Rajoy amb la consabuda sonsònia d’un grup d’extremistes i radicals, el compliment de la llei i la democràcia. Vaig pensar que no en tenien ni idea.
Josep M. Carreras
