La Marta Olivé és la cap territorial del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) de la Catalunya Central i durant el tancament perimetral n’era la sots-cap.
Quin record tens de tot el que va passar ara just fa un any?
Com que aquest any ha estat tant frenètic, crec que fins ara no havia parat i m’havia preguntat com em sentia. No hem tingut molt marge de descans, tot i que n’hi ha hagut, però sempre hem estat amb un ritme important de feina.
El dia 12 va ser un trencament sobre les dinàmiques anteriors. Ens van avisar sobre el confinament perimetral, però clar, ningú sabia exactament què significava tot allò. Els 2 o 3 dies previs havíem començat a detectar un augment de casos sospitosos de covid i des de l’Hospital ja ens explicaven que la seva situació era més complicada.
N’havíem sentit a parlar de la malaltia, evidentment, però fins llavors no era el nostre dia a dia.
Com vau gestionar aquest tancament?
Vam creure que la millor manera de donar resposta a les emergències era fent-la directament des del centre de comandament que vam instal·lar a Castellolí, sense que passessin per la seu central com és habitual. Era un lloc estratègic, a prop del perímetre de tancament, però no dins, per facilitar que tothom que hagués de venir-hi no hagués de passar els controls.
Vam fer uns passadissos sanitaris, amb una entrada al perímetre exclusiva pels vehicles d’emergències. La idea era fer una gestió directe sobre la Conca.
Teniu dades dels serveis que vau realitzar durant aquells dies?
Els primers quinze dies, quan va haver-hi l’activitat més forta, vam atendre 826 persones d’atencions primàries, és a dir, anar als seus domicilis, i vam fer 208 trasllats de sortida de malalts de l’Hospital d’Igualada cap a altres centres.
Vau haver d’adaptar la vostra manera de treballar, imagino.
Sí, ens vam haver d’acostumar a treballar amb els EPIs, a no tenir un tracte tant directe amb els malalts, etc. A més, cal sumar-hi la incertesa del contagi, que els familiars dels malats no poguessin acompanyar-los a l’ambulància o recordar d’apuntar un número de telèfon dels familiars del pacient perquè sinó un cop era a l’Hospital es feia més difícil contactar amb la família.
Com ho vau gestionar emocionalment?
No va ser fàcil. Invertíem moltes hores a la feina i quan arribàvem a casa ens preocupava la nostra família, no contagiar-los.
Per intentar millorar la gestió emocional dels nostre equips vam muntar un suport psicològic per a nosaltres. Crèiem que si els sanitaris del SEM estaven bé psicològicament, l’atenció seria millor.
Cada dia venia un psicòleg i intentàvem que en un moment del dia cadascun dels equips pogués fer una parada per veure com estaven i tinguessin una estona de descàrrega emocional. Crec que és una cosa que va funcionar molt bé.
Aquesta iniciativa la vam començar a la Conca d’Òdena i després es va anar estenent a la resta de Catalunya. Actualment tenim més psicòlegs dels que hi havia a l’inici de la pandèmia.
Què heu après durant aquesta pandèmia?
Crec que hem descobert la gran capacitat d’adaptació que tenim. I també crec que hem crescut en la capacitat de treball en equip. No només entre nosaltres, els equips del SEM, sinó amb la resta d’actors implicats com l’atenció primària, els companys de l’Hospital d’Igualada, amb Mossos d’Esquadra i Policies Locals i quan va fer falta amb els Bombers també.
Ara tenim molta més capacitat de treball en xarxa per anar tots en la mateixa direcció.
