La Tribuna: Humanitzant la sanitat

Al llarg de la història, la prestació sanitària ha travessat diferents etapes. Fins a finals del segle XIX, són escassos els mitjans diagnòstics i terapèutics per mirar de curar els pacients. Llavors, el descobriment dels raigs X, els antibiòtics, les transfusions o l’anestèsia modifiquen el focus de la mirada cap a la prova i no cap al malalt. S’inicia l’etapa en què assistim al que podem anomenar “la cosificació de la persona”.

Però l’atenció sanitària no es pot deslligar de la humanització, perquè no hi ha res més humà que curar, cuidar i acompanyar. La humanització va en l’ADN dels professionals sanitaris, dona sentit i fonament a la seva feina. L’avenç de les competències cientificotècniques no mata les competències emocionals dels professionals sanitaris i el model d’atenció sanitària es reformula. La preocupació per humanitzar torna.

A Espanya, el 1984, l’extint INSALUD, recull en el Pla d’Humanització de l’Assistència Hospitalària la necessitat d’humanitzar la sanitat afirmant que “la malaltia genera una situació d’indefensió que fa sentir-se a la persona desvalguda, per la qual cosa necessita un sistema sanitari el més humà possible”.

El pla promou una visió holística de la persona, evitant el reduccionisme a la mera patologia. A més, reconeix la dignitat de cada pacient, qui ha de ser considerat com un individu concret (individualització), amb la seva pròpia història de vida, sentiments i desitjos.

Des d’aleshores, les comunitats autònomes han anat creant els seus propis marcs referencials i organitzatius, en els quals la cultura de la humanització forma part de la filosofia de treball en quatre eixos principalment: atenció a la persona, instal·lacions, professionals sanitaris i el propi lideratge de l’organització.

L’atenció a la persona sota una mirada humanitzadora implica aspectes relacionats amb el tracte com l’amabilitat, l’empatia, l’escolta activa, el respecte a la dignitat de la persona… Tanmateix, el terme humanització, aplicat a l’assistència sanitària, significa molt més que això i inclou altres dimensions com: la informació (alfabetització sanitària per a la comprensió clara del problema de salut); la participació activa dels pacients en el seu propi procés de salut; la confiança (aliança terapèutica); l’accessibilitat; la resposta integral i individualitzada atenent les necessitats emocionals, socials i espirituals de la persona atesa; el reconeixement protagonista dels familiars o persones significatives i, el respecte a l’autonomia de la persona. Totes aquestes dimensions comprendran el que coneixem com “l’atenció centrada en la persona”.

Destacar, en aquest sentit, que està demostrat que quan comptem amb els pacients com a agents actius, és a dir, capacitats i compromesos en la gestió de la seva pròpia salut, milloren, entre d’altres, l’adherència terapèutica i utilització del sistema sanitari, obtenint, en definitiva, millors resultats en salut.
Sobre les instal·lacions cal esperar que assegurin la privacitat, la intimitat i el confort. Es tracta de crear “entorns amables” que afavoreixin la prestació de l’assistència sanitària, especialment, quan es requereixin ingressos hospitalaris.

Aquesta cultura abasta també els professionals de la salut, en la seva consideració de persones i agents fonamentals cap a la humanització de l’atenció sanitària. Per això, no s’han d’oblidar tampoc les necessitats dels professionals, ni abusar de la seva professionalitat i compromís. Això implica una major inversió en el sistema sanitari, una major dotació de personal i, unes millors condicions laborals. No tenir en compte les necessitats i demandes dels professionals, afavorirà el burnout i desmotivació generalitzada, en detriment de l’atenció de la qualitat assistencial o de la pròpia salut dels professionals, coses que ningú desitja.

Finalment, les direccions han d’exercir aquest lideratge esperat que afavoreixi que entre tots… continuem humanitzant la sanitat.