L’any 2010 va deixar el micròfon de la ràdio per la responsabilitat de la gestió d’un club que estava molt lluny del que havia aconseguit anys abans. Llavors, tot i que s’ho veia venir, no s’imaginava, ni ell ni els qui l’acompanyaven en l’aventura, que començava un camí ple de rocs, de disgustos, d’impediments, dificultats pròpies d’un esport com l’hoquei patins però augmentades en una ciutat molt donada a les aparences que amaguen la crua veritat. Li va costar molt superar-ho, però avui, catorze anys després, em somriu murri i amb els ulls humitejats i la seva mirada m’ho diu tot. La seva victòria és la de molts igualadins, més enllà del triomf del nostre Igualada Hoquei Club. És la victòria de la perseverança, de l’esforç, de la humilitat i del silenci. És la matrícula d’honor sense pagar.
Molts anys abans, Manel Burón i Peñalba havia crescut professionalment a Ràdio Igualada, quan depenia de Radiocadena Española i coincidíem radiant o seguint els partits de l’IHC, i temps després quan va esdevenir emissora municipal. Era l’inici dels anys gloriosos de l’equip, que van fer sortir per primera vegada la ciutat al mapa sense que fos per males notícies. L’hoquei era motiu d’orgull absolutament per a tots els igualadins, assolint títols espanyols i europeus un rere l’altre, sempre amb la veu d’en Manel radiant des de tots els racons de les geografies. L’hoquei, llavors, a Igualada, vestia. Alguns que mai a la vida havien vist un partit eren més entrenadors que Carlos Figueroa i Albert Tarrida, i el club s’afartava de socis, i a les Comes, que a vegades semblava el Liceu, no hi cabia una agulla. Això sí, el mecenatge de l’empresari Francesc Fontanellas, i abans del duet Josep Santacana i Pere Bartrolí, va ser fonamental, perquè, de patrocinadors apolítics, mai ni un.
Els anys van anar passant, i com passa en tots els cicles, va arribar el dia que el volum a Les Comes va baixar paulatinament. Fa dues dècades va començar un camí de baixada que cada vegada feia més pendent avall. Les sorprenents modes dels igualadins, que també suquen a l’esport, van canviar de via. El bàsquet i el futbol van agafar el relleu. A les escoles, l’hoquei ja no era l’esport que tots volien aprendre.
El 2010, passat ja el cinquantenari del club, es van presentar per primera vegada dues candidatures per presidir l’IHC. I aquí un jove Manel Buron va decidir deixar el pupitre de la premsa per la cadira a la llotja. I aconseguir-ho li va costar, amb un rival polític de moltes pretensions i poques llums que va jugar brut, disposat a evitar que el nen de la Nati, ja veus, fos president de l’Igualada Hoquei Club. On s’ha vist, escoltava jo entre bambolines.
Avui celebrem que l’Igualada ha triomfat 25 anys després que l’estimat Albert Folguera aixequés la darrera Copa d’Europa, també a Les Comes. Però això no ha estat gens, gens fàcil. Hi ha moltes coses que no es veuen o no es volen veure quan un s’asseu a la llotja, entre amics, i a vegades, també, entre llops. Per sort, Buron ha sabut trobar companys de viatge excel·lents, fins i tot quan els números no sortien, els bancs collaven, els deutes escanyaven i la Nati, la mare que tant estimaves, et deia una i altra vegada que abandonessis el vaixell. Molt te’l devies estimar quan hi vas posar molt del que tenies guardat per salvar-lo. No sé jo si ho haguessin fet els llops.
Superada mitja tempesta, calia endreçar d’una vegada per totes el millor que hem tingut sempre a l’hoquei de casa nostra: els equips base, una fàbrica de talent de debò. Aquí va trenar-se el que avui ens fa feliços. Un equip guanyador amb gairebé tots de casa, amb un club quasi sanejat econòmicament. Enveja dels grans, suplici dels poderosos, orgull d’Igualada.
Sempre es diu que jugadors i entrenador són els primers que necessiten gaudir dels títols. Però és de justícia admirar el treball que hi ha a les oficines, mai prou valorat. Especialment si ve d’algú que ho ha viscut tan intensament durant tant de temps, des de diversos àmbits, i sempre sense res més al cap que la seva passió per l’hoquei i per la seva Igualada. S’ho mereix.
