Participant, com a periodista i ciutadana igualadina, del que aquests dies ha estat un gran esdeveniment, el 90è aniversari, el passat 17 d’agost, de Joan Armengol i Costa; em sumo, al que suposa una important efemèride per a la història d’un segle de vida de la radiodifusió, a la celebració d’aquests prodigiosos 90 anys i a un acte merescut a la veterania periodística. Això és, per a la redacció d’aquesta pàgina m’he permès oportuna i respectuosament a rescatar alguns apunts de la recent entrevista de què Armengol ha estat objecte, de la mà de Jordi Rovira, a la residència geriàtrica barcelonina, on resideix; de la qual se n’obté que, malgrat el pes dels anys, aquest insigne periodista pot presumir d’una lloable memòria en recordar un munt de detalls de les seves passes per l’univers de la ràdio, a la qual va dedicar-hi la major part de la vida.
Joan Armengol i Costa, nascut a Igualada el 17 d’agost de 1934, fill de Jaume Armengol i Teresa Costa, va estudiar a l’Escola Pia, centre on, essent un primerenc escolanet, van resultar del tot admirables unes seves lectures públiques dedicades al mes de Maria i al del Sagrat Cor, a l’Església de la Pietat de l’escola. Més endavant, a l’any 1950, el mateix 22 de gener, just als quinze anys, va tenir l’honor de pronunciar les primeres paraules: “Aquí, Radio Igualada!”, amb motiu de la primera emissió en què va ser fundada aquesta emissora. Havia de ser, doncs, Ràdio Joventut Igualada, l’emissora on Armengol començaria la carrera periodística. Després d’aquest cita inaugural, als seus inicis, va ser dirigent esportiu i periodista a la capital de l’Anoia, amb les cròniques dels partits del Club de Futbol Igualada, l’Igualada Hoquei Club i les competicions dels Jocs Escolars.
Si bé en aquella època, encara no vivia com a professional de la ràdio, endemés de presentar diverses efemèrides en escenaris barcelonins, va entrar a treballar a Ràdio Barcelona, a partir de 1957, a proposta de la mateixa direcció de programes d’aquesta cadena, bo i fent realitat el gran somni d’una autèntica professionalització per a convertir-se en un dels primers locutors que sortia al carrer amb un magnetòfon portàtil i el micròfon amb la finalitat que als entrevistats no els calgués anar a l’emissora i reconeguessin l’entrevista com a un acte distès i natural. Aquí, i especialment des de 1961, va dur a terme nombroses entrevistes a significades celebritats (nacionals i estrangeres) de l’època, en viu i en directe, a hotels, sales d’actes o al mateix aeroport, servint-se d’un estil penetrant, diligent i expedit, i sense cap mena d’acreditació; sempre acompanyat de Maria Teresa Casas, la secretària de la ràdio, que parlava correctament l’anglès, la qual en qüestió de temps esdevindria la seva parella i mare dels seus dos fills.
A principis de la dècada dels 70’ va iniciar una nova etapa a Televisió Espanyola, com a redactor, mentre compaginava aquesta tasca amb altres emissions a Ràdio Nacional. També va ser editor de l’Informatiu Miramar, coordinador i adjunt al cap d’Informatius de TVE Catalunya i director de Programes Especials. Tot i això, en un context històric summament puntual, va participar del privilegi d’acompanyar, des de l’exili, l’any 1977, en el seu viatge de retorn a Catalunya, al president Josep Tarradellas; de la mateixa manera que també va viatjar amb el president Adolfo Suárez en diversos viatges d’Estat.
Si bé un consolidat bagatge va convocar-lo a ser l’acadèmic fundador de l’Acadèmia de les Ciències i Arts de Televisió, a més de col·laborador de la revista Ondas; ben aviat, una dilatada carrera l’abocaria a ser mereixedor de successives distincions, entre les quals: els Premis Ondas, el Premi Nacional de Ràdio de l’antic Ministeri d’Informació i Turisme, el Ciutat de Barcelona, l’Òscar de la Comunicació i la Medalla de la Ciutat al Mèrit Cultural d’Igualada, Premi Antena d’Or, Micròfon d’Or a la promoció de l’Esport, Menció d’Honor dels XI Premis de Ràdio Associació de Catalunya; reconeixements mentre treballava els darrers anys a Ràdio Estel i Catalunya Cristiana.
Segons ha puntualitzat a la recent entrevista, Armengol, a hores d’ara, amb 90 anys, subratlla que el món d’una residència geriàtrica és tot un altre: un episodi de la vida on es reconeix realment d’una altra època i se sent fora de lloc, arrossegant moltes pèrdues. Això sí, segueix interessat per algunes audicions radiofòniques i fullejar pàgines de la premsa diària.
Tanmateix, en cap cas, per a aquesta fita d’aniversari, la ciutadania d’Igualada no pot passar per alt la 25a Gala dels Premis Ciutat d’Igualada, del 22 de novembre del 2020, un acte celebrat, per raons òbvies, sense públic i sense el mateix guardonat, al Teatre Municipal l’Ateneu, en què a Joan Armengol i Costa, als seus 86 anys, li va ser concedit el Premi d’Honor Ciutat d’Igualada a la seva longeva i destacada trajectòria professional, especialment en tant que locutor i periodista igualadí; una sessió memorable en què va ser presentat un documental sobre les seves vivències vinculades a la història de la nostra ciutat i -com no- al batec cultural, social i periodístic de qui ha estat un gran comunicador.
