Amb un èxit assegurat des del primer moment, i després de mesos en cartell, Tot fent Pigmalió va fer un ple de gom a gom, diumenge passat, al Teatre de l’Ateneu Igualadí. Es tracta d’un espectacle produït per Annexa, amb la dramatúrgia a càrrec de Marc Rosich, qui i compartit amb Jordi Andújar, amb la direcció musical i música de Marc Sambola. Tot fent Pigmalió és, doncs, un arranjament de la ficció grega de Pigmalió, del dramaturg i literat Bernard Shaw (1913) que, a partir d’una adaptació lingüística de Joan Oliver, ha estat convertit en un clàssic contemporani que recupera o torna a la vida, mitjançant un savi exercici de nostàlgia, aquell vell mite de perseguir i modelar la bellesa; interpretat en l’avinentesa que ens ocupa, per dos actors, Lloll Bertran i Manel Barceló, ambdós d’una de més que elogiable i prolífica trajectòria artística, en definitiva, dos intèrprets de luxe.
Tot fent Pigmalió, en tant que una posada en escena dels nostres dies, afronta tot un nou repte teatral, amb una mirada potser llòbrega que, en cap cas, en cap seqüència, no desaprofita situacions carregades d’un humor sarcàstic; una mena d’estadi de desafiament en què els dos actors, entre complicitats, escenifiquen un magnífic estadi interpretatiu, per rememorar teatralment, un seguit de números o escenes de text de la nostra llengua, de la mà de Joan Oliver, que són hereves d’un incomparable registre filològic i gramatical. Això és, per a aquesta fita, la parella protagonista, dos únics actors -tal i com s’escau al teatre dins del teatre- vestiran la figuració estètica per a duplicar-se en la identitat de diferents personatges de l’obra, mostrant i precisant les raons per a les quals la clàssica història de Pigmalió tant els fascina. Tots dos, des de la seva personal visió de Pigmalió, ens instal·len en aquella casuística que els aboca a una concatenació de discussions i disputes a propòsit de les diverses variants idiomàtiques; immersos, al cap i a la fi, en un no parar de divertides picabaralles. Definitivament, un estira i arronsa persistent, un pols lingüístic que, al capdavall, apunta a ser un validat homenatge al català; de retruc, engalanat en desiguals ocasions amb un meravellós passeig musical per algunes de les més inoblidables cançons de la comèdia romàntica My Fair Lady (1964).
Per la seva part, la Lloll Bertran -la nostra Lloll igualadina- tal com ho va fer al Teatre Poliorama el 1997, sota les ordres de Dagoll Dagom, realment s’encara una altra volta al personatge que ja havia interpretat, bo i compartint-se per a aquesta avinentesa amb un virtuós company d’escenari, el barceloní Manel Barceló; esdevenint, l’un i l’altre, dos protagonistes d’excepció en transportar-nos a la Barcelona de mitjan segle XX: l’Eliza Doolitle, que passa a ser -en aquesta nova versió- la Roseta Fernandes (una florista de La Rambla) i en Henry Higgins, que personifica a un popular i singular fonetista, el professor Jordana. I, és precisament aquest, qui, amb el seu mestratge accepta la competència d’esborrar els registres col·loquials, pobres i vulgars, de l’Eliza, aquella noia inculta, ignorant però apassionada, d’origen proletari, per a transformar-la en una gran senyora, culta i lliure, altrament una gran dama de la prominent abstracció burgesa de l’època.
Una aposta quimèrica que té com a resultat, més enllà d’aconseguir una ressonant victòria en què els dos personatges s’acaben situant al mateix pla, tocant fons, i els mena a no saber gestionar els sentiments de fascinació mútua i també de dependència que els ha envaït al decurs de llur pròpia personificació teatral. Al capdavall, és aquesta magnífica representació, no absent d’una viva cooperació interpretativa, la que ens transporta -gràcies a una brillant actuació- per una memorable evocació de l’obra de Bernard Shaw.
