El 16 d’octubre del 2017, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, presidents d’Òmnium Cultural i de l’ANC, ingressaren a la presó d’Estremera per ordre de la jutgessa Lamela de l’Audiència Nacional.
Teníem l’esperança que el sistema judicial espanyol els alliberaria en breu, però lluny d’això disset dies més tard, el 2 de novembre –sense temps a preparar la seva defensa- la judicatura espanyola enviava a la presó a la meitat dels membres del govern de la Generalitat i l’altra meitat havien de marxar a l’exili.
Des d’aleshores, infatigablement, cada setmana hi ha concentracions. Faci fred o calor, plogui o estigui serè, de dia –a l’estiu- o de nit –a l’hivern- els catalans no hem fallat mai a la nostra trobada. Ens han acompanyat desenes de músics que, desinteressadament, han cantat amb nosaltres. Hi ha participat escoles de música i de dansa. Desenes de persones han llegit els seus escrits, les seves poesies, les seves vivències de visites als presos o les cartes que els presos ens han enviat.
Hem participat en sopars grocs, en visites a Lledoners, a Puig de les basses i a Mas d’Enric. Hem anat a Brussel·les, a manifestar-nos a Barcelona. Hem construït, venut i lluït, milers de llaços grocs. Hem fet cassolades i manifestacions.
Mai en la història moderna un poble s’ha mantingut tan orgullosament alçat contra la injustícia i la tirania –vestida de resolució judicial- com ens mantenim els catalans davant la repressió. Malgrat aquest clam, que es repeteix a la majoria de pobles de Catalunya, l’Estat no ens escolta. Manté la seva brutal repressió contra Catalunya.
Els cinc violadors de la Manada –entre ells un Guàrdia Civil i un militar- condemnats a nou anys de presó, han pogut passar les festes de Nadal i Cap d’any a casa seva i continuaran lliures. Els quatre condemnats per l’assalt a la llibreria Blanquerna condemnats en ferm, no entren a la presó perquè tenen fills petits.
Mentrestant els fills de Jordi Cuixart, Josep Rull i Oriol Junqueras han passat el segon Nadal separats dels seus pares. Com els fills dels altres presos polítics catalans. Aquest és el nivell d’indecència i prevaricació de la justícia espanyola.
La lluita és desigual, ens enfrontem a un estat que no dubta en incomplir els mateixos preceptes constitucionals que diu defensar i sacrifica persones i vides en l’altar –en el maleit altar- de la Unidad de España. Hem de dir, una vegada i una altra, i les vegades que sigui necessària que no ens rendirem, que no tenim por i que mentre ens quedi un bri de voluntat, mai deixarem de lluitar per la llibertat.
Els presos i els exiliats polítics amb el seu sacrifici ens donen testimoni de valor i resistència, cal que estiguem a l’alçada del embat i mantinguem la nostra voluntat de pau, diàleg i llibertat, fins que els presos polítics i exiliats puguin tornar a casa seva.
Fins que ells no tornin a casa, no hi podem tornar nosaltres.
