Sempre que llegeixo el meu horòscop desitjo trobar-hi missatges ocults que em convinguin. Sóc un egoista del cosmos, sempre buscant el meu propi benefici místic. A vegades si no m’agrada el que llegeixo a la casella d’Aquari, l’acabo interpretant a la meva manera. Desxifrant entre línies missatges que esdevinguin terapèutics per la meva vida quotidiana.
Sóc reconegut per ser un ésser social, no ho puc negar. Però un dels meus desitjos d’un temps ençà es basa a anar a esmorzar tot sol. No sóc una persona massa amable fins arribat al migdia, tampoc porto bé que em parlin de moda si estic en dejú. Com una mena de follet rondinaire que un cop ingerides les primeres calories del dia es transforma amb la persona amable que coneixeu.
L’altre dia era concedint-me un esmorzar tot sol. Una mena de ritual que porto a cap en una taula espaiosa, sense que les xarxes socials o l’aldarull de mig matí em despertin de les meves neures. La ingesta de cafeïna sol ser important en aquest procés que jo mateix catalogo d’artístic. Sovint en solitari venen a mi les idees més brillants, per això una llibreta i un bolígraf són els únics acompanyants que permeto a prop meu.
Distret en els meus pensaments, immers en un croissant de xocolata mutant de gran com era, vaig veure rere els vidres de la cafeteria a un noi d’una fisonomia coneguda. Era prou lluny per marxar sense mirar enrere. En moments com aquest recordo totes les frases i mantres d’un article que explicava com mantenir una bona elegància interior, així que recorrent a un clàssic, submergeixo la cara al diari. Una postura de tot menys adulta que em retrata com una persona de poca paraula.
Aquell noi que no em va veure era una prova del fet que si a la vida evites donar la cara, tot el que neguis resoldre et tornarà com un bumerang. I era davant l’exemple. Possiblement hauria perdut tota esperança de rebre la meva trucada tal com l’hi vaig prometre, sols que tampoc li vaig respondre a les trucades. Fins i tot havia demanat a amics per mi. Als quals també vaig acabar mentint descaradament dient que el trucaria aviat.
I no ho feia, amagant-me darrere de diaris i excuses d’agenda. Mentre un noi amable pacient i encantador seguia esperant tornar-me a veure. Era irònic. Tenir en espera a una persona i no ser capaç de saber cap a on tirar. Va ser una mala cita, però jo encara havia estat pitjor. Davant meu passaven desenes d’oportunitats per a ser honest amb ell. I pel contrari em convertia en una mena de rata de clavegueram amb roba de marca.
Ni jo mateix sé massa bé quin pretext guardo com a comodí per no accedir a tornar a veure a una persona tan bona. I aquí trobarem una resposta. Era un noi massa amable, massa atent. No podia deixar de pensar en totes les relacions disfuncionals amb éssers egoistes, incapaços de comprometre’s amb els que havia perdut temps, salut mental i anys de teràpia. Ara que davant meu veia la possibilitat de ser feliç, el meu subconscient ho volia boicotejar. Ruixant-ho tot amb gasolina i jo buscava una caixa de llumins dins d’una bossa de mà fantàstica.
Sortint de la cafeteria vaig observar el carrer. Els semàfors feien esperar a la gent si es posaven en vermell. I jo obeïa com a persona cívica. Però curiosament ara que el meu cervell es posava en verd, el meu cor no deixava d’estar en vermell. No era la primera vegada que la racionalitat i la visceralitat es veien les cares. Sovint en desacord davant de la presa de decisions. Una part de mi sabia que aquell noi era prometedor si accedia a veure’l novament, però dins meu també sabia que m’havia avorrit sobiranament en aquella primera cita.
La meva part racional sabia que perdre el temps entestat en una persona que ja s’entaula per esmorzar amb algú que no sóc jo, era la resposta evident al fet que calia passar pàgina, però lluny d’un nou pentinat no sabia massa cap on trobar la força per inventar un nou jo.
De moment més em valia comportar-me amb sentit comú i saber que de moure fitxa podria beneficiar-me positivament d’un noi que encara i ser avorrit, podria tornar divertit al meu costat.
La teoria era molt fàcil i els dies passaven i jo no hi posava remei. Seguia sense contactar amb ell. Mentalment redactava un esbós del qual podia dir en aquell missatge que no es materialitzava mai. Tal com l’escrivia era esborrat. No volia semblar massa amable, podria notar-me desesperat. Però sentia que fes el que fes semblaria un idiota pretensiós. Quin embolic!
Un dissabte a la nit se m’encén la bombeta. Trobo que és un bon moment per a escriure de veritat el que porto assajant tot aquest temps. Total, el que et pot semblar una idea collonuda un dissabte al vespre, pot convertir-se en un error de càlcul flagrant un diumenge a l’hora del vermut. Agafo paper i escric el que pot tenir un sentit ‘Vaig molt de cul’ ‘Fins ara no he tingut temps’, i a mesura que escric sento que si m’ho fessin a mi, pensaria que tot era una merda d’excusa barata.
Aixeco la vista del paper i em veig reflectit al mirall. Els meus ulls em diuen que la seguretat que tinc en qüestions de moda, no em fa justícia quan es tracta de les meves coses personals. És irrefutable, vaig perdudíssim i m’acabo adormint amb la llibreta a les mans. Un sentiment amarg va acompanyar-me aquella nit.
Li vaig prometre que el trucaria. Però allà tenia el seu telèfon, apuntat en un paper que esgrogueiria, tant mort de fàstic com aquell cotxe teledirigit que em van regalar en fer 10 anys.
Els ocells em van despertar. El seu cant, els seus refilets semblen encara més potents i profunds durant el diumenge. Unes hores de somni reparador havien tornat la lucidesa al meu cap. Mentre que la contradicció interior seguia vigent. En posar els peus a terra trepitjo la llibreta. La llibreta! Reviso el que hi he escrit i em sembla patètic. Acusar a la meva falta de temps per no dir res no pot ser una excusa més vella i suada. L’article que vaig llegir a la consulta del dentista ho deia clar. Hem de ser sincers, sense perdre mai l’elegància interior. Segur que qui ho va escriure no tenia el marró que em cremava a les mans. Resulta molt fàcil escriure sobre el drama dels altres assegut en una taula de marbre i creure les mentides que acabaran llegint persones inestables que fan temps per una endodòncia.
Les calories sempre m’han aportat claredat. No sóc objectiu si es tracta de contar-les, però m’ajuden a prendre decisions. El soroll cruixent dels cereals era incapaç de tapar els meus pensaments. Feia massa dies que perdia el temps donant voltes a un tema que tan sols exigia de mi cap a quin carril d’aquesta bifurcació emocional seguia. I vaig decidir ser valent. Si feia cas dels consells del meu dentista, també tindria presents els consells de les revistes de la seva sala d’espera.
Encara que una mica tard en la meva promesa de trucar-lo, ho faria. Li explicaria que estàvem en dues etapes vitals oposades, que una amistat podria ser una bona idea per anar coneixent-nos mútuament i veure que passava. A vegades les diferencies poden ser una cola per enganxar parts diferents. Tampoc érem una parella d’aquelles a les que a un el fascina l’òpera i vibra escoltant La Traviata i per l’altre és la sintonia d’un anunci de pizzes italianes congelades.
Però abans necessitava el darrer filtre. Explicar en veu alta les idees que tinc m’ajuda a agafar perspectiva i neutralitat. Així que explicant a un amic tot el recorregut fins a decidir-me em va portar a saber la veritat. Intentant endreçar les meves idees i començant a raonar;
-‘És un noi que m’agrada, el trobo atractiu, però no ho sé, no acaba d’entendre el meu humor i el trobo no sé com t’ho diria ‘ensopit’, amb una mica d’ajuda amb la roba, i el pentinat, hem de fer alguna cosa amb aquells cabells tant…’- el meu amic em va mirar fixament, va beure un glop del seu cafè amb llet i es va decidir a dir-me la veritat, sense pèls a la llengua. -‘Jo de tu no ho faria Antoni, ja ha vist que no busques el mateix que ell, i això que li agradaves de veritat, eh? Però quan et va veure amagar-te rere un diari per no saludar-lo va saber immediatament que no volia res amb una persona tan immadura’- suposo que el meu rostre va ser un cromo. Em sentia fustigat, però al mateix temps sabia que m’ho mereixia. Hi ha lliçons que s’aprenen fora de les aules, i aquesta n’era una.
Antoni DeFebrer
