10.5 C
Igualada
Saturday, February 4, 2023

The Sound(s) of Silence

Bernat Roca

El mes de març de 1964, Paul Simon i Art Garfunkel eren a l’estudi de gravació arrodonint una peça musical. Simon havia treballat en ella durant mesos i n’havia tret el títol d’una frase pintada al metro de Nova York: The Sound(s) of Silence. El brillant músic i compositor va captar tot el nihilisme de la ciutat en una sola i punyent lletra. Potser també captà els ecos del final d’una època: el Camelot de Kennedy, assassinat a Dallas el 1963. Paul explicava que havia composat al bany part de la cançó, tancant els llums i tractant d’aïllar-se del soroll. Hello darkness, my old friend. Nova York és avui un paisatge desolat pel Coronavirus, molt lluny d’aquell temps de hippies i contracultura que va sorgir paral·lel a l’èxit d’aquell duet americà. Winter is coming.

Penso en aquesta cançó mentre camino un matí per Igualada. Els carrers buits, les botigues tancades, la tristor infinita de les pèrdues humanes…, i jo tracto de buscar bellesa en el silenci. Mentrestant, la respiració m’entela les ulleres degut a la posició de la mascareta. Fa un dia preciós. El sol brilla després de dies de pluja i aprofito per fer un parell de fotografies per a la memòria. Tanmateix, la postal distòpica d’una Igualada confinada i màrtir de la pandèmia global ha estat notícia mundial al New York Times. Arribo a casa després de comprar. Enllesteixo feina a l’ordinador, coses del teletreball, fins que cau la nit. I jo adoro la nit, deixo que m’embolcalli i em parli.

En temps de dificultats, quan l’ànima –com deia Unamuno- ens fa mal i per tant ens adonem que en tenim, sempre tornem als nostres refugis. I un d’aquests és el dens i fecund món de la infantesa. El temps és l’espai entre els nostres records. I en aquestes nits d’abril jo torno anys enrere, quan vivia a casa amb la mare. Recordo aquells dissabtes quan em despertava a mig matí i ella ja feinejava. Al tocadiscs sonava Bridge Over Troubled Water, El Condor Pasa (If I Could) o Cecilia. Era com un regal, sortir al menjador i sentir aquella música. Quan no saps res del món sembla que tot sigui màgic, que existeixi sense esforç. Flueix. La música brolla i les notes t’envolten i sembla que estiguis protegit per una armadura invisible feta de vibracions. El temps s’atura i sembla que siguis un estel atrapat per sempre en el vòrtex de l’existir. Sembla.

Potser els meus intents de recuperar uns sentiments nostàlgics, com els que Garfunkel invoca a Scarborough Fair, en temps del reggaeton són un vestigi caduc d’infantilisme. Però sempre he sigut una mica naïf i pueril. I això m’ha fet guanyar amics i enemics. Potser perquè he après a cops que la maduresa consisteix en sortir al carrer plorat de casa i donar al món el millor de tu mateix. I potser per això, escolto The Boxer abans de tancar la paradeta i anar a dormir, just després de repassar algunes de les postals de la meva vida, amb tots els seus personatges, com si el món s’hagués posat potes enlaire per tornar a ser al mateix lloc i res hagués canviat. But the fighter still remains…

Compartir

Més notícies

A propòsit del 24 de gener, dia de Sant Francesc de Sales, Patró dels Periodistes

Aquest 24 de gener se celebrava el dia de Sant Francesc de Sales, Patró dels Periodistes, amb un ofici religiós, a la parròquia de...

“Els grans temes i els grans fets és millor desenvolupar-los a partir d’una única idea”

Entrevista a Paco Poch, productor de “Sis nits d’agost”, millor pel·lícula per a televisió als XIV Premis Gaudí El productor de cinema igualadí Paco Poch...

Vallbona promociona la gimcana virtual dels bandolers

L’Ajuntament de Vallbona d’Anoia està promocionant la gimcana virtual ‘Bandolers a la recerca del tresor’ a mitjans catalans de gran tirada com Descobrir Catalunya...

Últimes notícies