The Sound(s) of Silence
T

14 de maig de 2020

Bernat Roca

El mes de març de 1964, Paul Simon i Art Garfunkel eren a l’estudi de gravació arrodonint una peça musical. Simon havia treballat en ella durant mesos i n’havia tret el títol d’una frase pintada al metro de Nova York: The Sound(s) of Silence. El brillant músic i compositor va captar tot el nihilisme de la ciutat en una sola i punyent lletra. Potser també captà els ecos del final d’una època: el Camelot de Kennedy, assassinat a Dallas el 1963. Paul explicava que havia composat al bany part de la cançó, tancant els llums i tractant d’aïllar-se del soroll. Hello darkness, my old friend. Nova York és avui un paisatge desolat pel Coronavirus, molt lluny d’aquell temps de hippies i contracultura que va sorgir paral·lel a l’èxit d’aquell duet americà. Winter is coming.

Penso en aquesta cançó mentre camino un matí per Igualada. Els carrers buits, les botigues tancades, la tristor infinita de les pèrdues humanes…, i jo tracto de buscar bellesa en el silenci. Mentrestant, la respiració m’entela les ulleres degut a la posició de la mascareta. Fa un dia preciós. El sol brilla després de dies de pluja i aprofito per fer un parell de fotografies per a la memòria. Tanmateix, la postal distòpica d’una Igualada confinada i màrtir de la pandèmia global ha estat notícia mundial al New York Times. Arribo a casa després de comprar. Enllesteixo feina a l’ordinador, coses del teletreball, fins que cau la nit. I jo adoro la nit, deixo que m’embolcalli i em parli.

En temps de dificultats, quan l’ànima –com deia Unamuno- ens fa mal i per tant ens adonem que en tenim, sempre tornem als nostres refugis. I un d’aquests és el dens i fecund món de la infantesa. El temps és l’espai entre els nostres records. I en aquestes nits d’abril jo torno anys enrere, quan vivia a casa amb la mare. Recordo aquells dissabtes quan em despertava a mig matí i ella ja feinejava. Al tocadiscs sonava Bridge Over Troubled Water, El Condor Pasa (If I Could) o Cecilia. Era com un regal, sortir al menjador i sentir aquella música. Quan no saps res del món sembla que tot sigui màgic, que existeixi sense esforç. Flueix. La música brolla i les notes t’envolten i sembla que estiguis protegit per una armadura invisible feta de vibracions. El temps s’atura i sembla que siguis un estel atrapat per sempre en el vòrtex de l’existir. Sembla.

Potser els meus intents de recuperar uns sentiments nostàlgics, com els que Garfunkel invoca a Scarborough Fair, en temps del reggaeton són un vestigi caduc d’infantilisme. Però sempre he sigut una mica naïf i pueril. I això m’ha fet guanyar amics i enemics. Potser perquè he après a cops que la maduresa consisteix en sortir al carrer plorat de casa i donar al món el millor de tu mateix. I potser per això, escolto The Boxer abans de tancar la paradeta i anar a dormir, just després de repassar algunes de les postals de la meva vida, amb tots els seus personatges, com si el món s’hagués posat potes enlaire per tornar a ser al mateix lloc i res hagués canviat. But the fighter still remains…

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta