Vivint la plenitud de ser dona, i amb una producció summament reeixida; no cessa a perseguir la unitat dels éssers vius a partir de l’exhibició esculpida dels sentiments humans, les seves creences, els seus impediments.
Filla d’Igualada (1962), aquesta més que consolidada, coneguda i reconeguda escultora i professional de l’art, és llicenciada per la Facultat de Belles Arts Sant Jordi, de Barcelona (1985). D’aleshores ençà, una llarga trajectòria la posiciona essencialment com a una gran artista, els projectes escultòrics de la qual han sobrepassat les nostres fronteres; àdhuc des de fa dècades exerceix de professora d’Escultura i Dibuix a l’Escola Municipal d’Art La Gaspar d’Igualada, d’Història de l’Art a l’Acadèmia Feli i a la Facultat de Belles Arts Sant Jordi.
No sense considerar un extraordinari currículum, la puntual convocatòria per a aquesta pàgina, amb motiu del 8 de Març, esdevé una oportuna invitació a conèixer de prop la nostra Teresa Riba i Tomàs, en tant que dona i artista. Això és, d’una encomiable conversa se n’obté, de primer, el que ella manifesta com les pròpies traves a què va fer front per desentendre’s d’idearis imposats i, inconscientment, assumits. Tant és així, que no va dubtar a refutar l’opinió d’un professor que, veient-la casada, li augurava un futur de mare lluny de l’exercici artístic.
Si bé l’important de l’art és l’obra en si, i aquesta és la que parla, personalment, mai no he tingut cap problema per ser una dona artista
A propòsit de la seva realitat familiar, Riba se sent orgullosa del suport professional rebut de tots els membres de la seva família. Evidentment és aquest acompanyament el que li ha permès ser una dona lliure, artista, mare i esposa, que mai no ha deixat de treballar.
En conseqüència, subscriu: “Si bé l’important de l’art és l’obra en si, i aquesta és la que parla, alhora que una creació porta a una altra; personalment, mai no he tingut cap problema per ser una dona artista”. De retruc, subratlla que: “En tant que escultora, m’he vist obligada a treballar amb fonedors, picapedrers, ferrers i ebenistes, i amb ells m’hi he sentit compartint una equitativa tasca d’equip”.
Tanmateix, inserida en un món de professionals de l’escultura, on la presència d’homes és superior a la de dones, apunta que no s’ha d’ignorar l’important nombre de dones artistes, amb un immens potencial creatiu, proposant sovint temàtiques socials o intimistes tremendament atrevides. I, en concret, atenent a què el subjecte és la pròpia obra d’art, més d’una vegada, s’ha sentit desplaçada, no per ser dona sinó per l’estètica clàssica del seu art.
Emperò, vivint la plenitud de ser dona, i amb una producció summament reeixida, no cessa a perseguir la unitat dels éssers vius a partir d’una exhibició esculpida dels sentiments humans, les seves creences, els seus impediments: les lligadures que tant oprimeixen com alliberen.
Riba, s’acomiada amb aquest colofó: “Els paranys sempre m’han servit per aprendre, fer-me forta i avançar; tot i que ser dona comporti demostrar la teva vàlua”.
