El Club Ping-pong d’Igualada ha viscut uns dies de gran reconeixement gràcies als Premis Neptú. Un premi que distingeix una tasca que va molt més enllà de la simple competició: l’aposta ferma per la inclusió i la promoció social del tennis taula a la capital de l’Anoia. En parlem amb Ramon Puig, president de l’entitat i persona molt vinculada a la cultura popular.
El Club Ping-pong d’Igualada ha estat guardonat recentment als Premis Neptú per la seva tasca inclusiva. Què suposa aquest reconeixement per a l’entitat?
Suposa un orgull molt gran. Jo sempre dic que el nostre club és com un arbre amb moltes branques, i la faceta inclusiva n’és una de fonamental. Aquest any, gràcies a la iniciativa d’una persona que ho dinamitza tot plegat, hem aconseguit formar un equip integrat per persones que pateixen la malaltia de Parkinson o altres patologies degeneratives i disminucions físiques. Està demostrat científicament per metges d’arreu del món que el tennis taula ajuda de manera extraordinària a millorar la coordinació física i motora.
Però la vostra acció social no s’atura només amb el col·lectiu de pacients de Parkinson, cert?
Exacte. A banda d’aquest equip, treballem estretament amb l’Escola Àuria i la Federació Catalana d’Esports per a Disminuïts Psíquics ACELL. Actualment tenim un equip amb dos representants d’aquest col·lectiu, i de cara a l’any vinent la previsió és incorporar més gent gràcies a una altra persona del club que s’encarrega de dinamitzar-ho. I finalment, tenim una secció molt potent de pensionistes i veterans, que és el nostre gran vessant social. Parlem d’una cinquantena de persones que cada matí, de 9 a 11, s’apleguen per jugar al club. Fa poc l’alcalde ens va venir a veure i va penjar uns vídeos al seu Instagram que mostren aquesta gran vitalitat. Són persones que no volen complicar-se la vida amb grans pressions, però que gaudeixen jugant i participant en trobades i competicions amistoses entre clubs.
Des del punt de vista de la competició pura, com s’estructura un esport que trenca tants motlles tradicionals?
El tennis taula em va sorprendre molt positivament en descobrir que no es divideix per edats ni per sexes, sinó estrictament pel nivell esportiu que tinguis. Si tens un nivell baix, competeixes a categories baixes, i si el tens alt, a les altes. Això fa que a la mateixa taula s’enfrontin nens de 10 o 12 anys amb senyors de 70 o 80 anys, o homes contra dones de manera totalment natural. L’única excepció és que la Federació Europea sí que manté una lliga femenina especial, però la resta és absolutament mixt i basat en el rendiment.
Sovint es té la percepció que esports com el futbol, el bàsquet o l’hoquei ho tapen tot a Igualada. Us sentiu prou valorats o reconeguts a la ciutat?
És cert que tothom parla dels esports majoritaris o de l’Igualada Hoquei Club, el bàsquet o el futbol, i de vegades el tennis taula sembla quedar en un segon pla, completament minvat en l’imaginari col·lectiu. I això que històricament hem tingut jugadors i equips que han arribat a dalt de tot a Catalunya i a Espanya, tot i que si no fos pels diaris la gent no se n’assabentaria. Al tennis taula li falta una mica d’estar de moda aquí. La gent sol associar el ping-pong al càmping o a l’oci de cap de setmana, que està molt bé, però cal visibilitzar que és un esport olímpic de competició des de fa molts anys. Quan entres en aquest món, és un esport que es torna molt addictiu.
Com ha evolucionat la base del club a nivell escolar aquests últims anys?
La progressió des de l’any 2020 ha estat espectacular. Llavors només teníem dos grups d’escola amb nens que s’iniciaven. En canvi, de cara a aquest curs vinent, muntarem grups pràcticament cada dia de la setmana. Actualment tenim entre 30 i 40 nens i nenes. Cal tenir en compte que, al ser un esport individual on jugues sol davant el rival, costa molt més generar grans volums de jugadors que en els esports d’equip. A nivell escolar es fa molta feina; escoles com l’Escola Anoia, el Ramon Castelltort, el Gabriel Castellà o l’Escola Pia disposen de taules als patis o fan extraescolars de tennis taula. Jo sempre recomano als mestres que apostin per aquest esport perquè és apte per a tothom, econòmic i ideal per al desenvolupament físic i mental.
I pel que fa al rendiment competitiu de l’entitat, quina valoració en fa de la temporada?
Veníem d’uns anys amb poca massa social, però actualment el creixement s’ha traslladat als resultats. Aquest any hem competit a Tercera Divisió Nacional, que equival a la tercera divisió de l’estat, just per sota de la Superdivisió, Divisió d’Honor, Primera i Segona Nacional. El nostre primer equip ha fet els play-off i ha estat a les portes de pujar a Segona Nacional. A més, l’equip de Segona Provincial ha assolit l’ascens a Primera Provincial, i un dels nostres equips de Quarta Provincial ha pujat dues categories de cop fins a Tercera A. També mantenim un segon equip a Quarta Provincial i, de cara a l’any vinent, la intenció és consolidar un cinquè equip a la lliga, a banda de la lliga femenina i les inclusives.
Per aconseguir aquestes cotes com fan altres clubs històrics de Catalunya, quina és la clau?
Com fan el Borges Blanques o el Vic, que estan al capdamunt del nivell estatal, tot és qüestió de tenir molta base i cuidar la pedrera. Si disposes de bona base, acabes tenint jugadors que rendeixen i et permeten bastir equips competitius. A Igualada sempre hi ha hagut molt bons jugadors, però històricament ens hem trobat amb el problema que, quan un jugador destaca molt i el club no li pot oferir un equip a la seva alçada, acaba marxant.
Tot i això, manteniu un vincle molt estret amb grans figures d’aquest esport.
I tant, tenim la gran sort de comptar amb Joan Masip com a director esportiu. El Joan és campió d’Espanya, un mega-jugador que viu professionalment d’aquest esport. Al seu moment el nostre club li va quedar petit pel seu gran nivell, però mai ha perdut el lligam amb nosaltres. Ell és qui s’encarrega de planificar les alineacions i les competicions que tenim, ja sigui de joves o de grans. A més, un detall molt important és que el president de la Federació Catalana de Tennis Taula és l’Agustí Masip, pare del Joan i veí d’Igualada. Estem molt ben situats institucionalment!
Si hagués de fer una petició formal a les institucions i al teixit empresarial, què necessita el Club Ping-pong Igualada per continuar creixent?
Demanaria un espai més gran i molt més visible. Actualment estem instal·lats a les Comes i hem de reconèixer que és un punt a favor tenir un espai permanent amb les taules muntades durant tot el dia. Però la sala ha quedat petita. Quan coincideixen els entrenaments de l’escola amb la gent gran del matí ho omplim absolutament tot, i estem en una lluita constant per aconseguir més espai per poder arribar a més gent. A més, no tenim visibilitat; molts usuaris que van a les Comes ni tan sols saben que existim o on és la sala de tennis taula. Els veterans recorden amb enyorança quan el club estava ubicat al Casal, al Passeig. Allà tothom ens veia. La visibilitat ens donaria molta força.
