La ignorància és molt atrevida. Des de determinades posicions polítiques sovint es nega l’evidència de l’existència de dictadures tan consolidades com, per exemple, la cubana. Així, hi ha qui nega que a Cuba hi hagi una dictadura, i n’hi ha d’altres que, sense posar-se vermells, encara van una mica més lluny i asseguren que allò és una democràcia. Uns altres, sense negar-les, intenten justificar determinades dictadures. Uns donaven suport a les dictadures sud-americanes de dretes dels anys setanta i vuitanta del segle passat (l’Argentina, el Brasil, Xile, l’Uruguai…), i uns altres justifiquen la dictadura cubana. Tant des de la dreta com des de l’esquerra més extremes t’argumenten la defensa de les seves dictadures de capçalera en allò tan fals que diu que el fi justifica els mitjans. I si els dictadors, siguin del color polític que siguin, sempre són perillosos, en són en la mateixa mesura les persones que, amb les excuses més inversemblants, justifiquen determinades dictadures. Segurament es tracta de persones que no han patit en carn pròpia els excessos d’un règim dictatorial.
De tot el que he llegit aquests dies sobre el dictador Castro m’ha sorprès especialment una afirmació, que ha passat gairebé desapercebuda, de Gerardo Pisarello, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona. El número dos d’Ada Colau sap molt bé què és una dictadura: el seu pare va ser afusellat durant la dictadura de Videla. Doctor en dret i professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona, Pisarello és una persona molt ben preparada. Doncs bé, en un intercanvi de missatges via Twitter Pisarello va venir a justificar la llarga dictadura cubana —poca broma!, fa gairebé sis dècades que dura— escrivint, textualment, això: “La democràcia no és un concepte estàtic. T’hi pots acostar o allunyar segons el moment històric”.
Sembla que Pisarello ens vulgui donar a entendre que si les fites del dictador són intrínsecament bones (sanitat, educació, etc.), l’existència de la dictadura ja queda justificada. Ara bé, si el fi justifica els mitjans, una pregunta esdevé inevitable: és el dictador qui ha de decidir quins són els fins bons? Des de la seva entrada triomfal a l’Havana per aconseguir el poder —el dictador Batista havia fugit poc abans— Castro decidia què convenia als cubans, com Franco decidia què convenia als espanyols. I com que, a parer d’aquests dos dictadors, els seus fins eren bons, les seves respectives dictadures estarien justificades? La meva resposta és que no.
