Som una nació

Després de la Diada, les primeres manifestacions del President Mas han estat per reivindicar estructures d’Estat. Sap que l’entramat de l’Administració Pública és molt feble i dependent dels nomenaments fets per l’estat espanyol. Alguns càrrecs potser continuaran en el seu lloc, però d’altres preferiran seguir en l’escalafó on ara estan, o no es voldrà que continuïn degut a la seva incompetència i sectarisme. Caldrà fer nomenaments de persones que sàpiguen el que es fan i tinguin capacitat organitzativa suficient, ja que la fase “constituent” requerirà temps. Però ha xocat que el President proposi convocar un referèndum per decidir si som una nació. I això és un error. Som ja una nació. Hi ha nacions del passat que avui ja han desaparegut, però que encara es reconeixen com a tal. La nació catalana existeix i està reconeguda per la Constitució Espanyola del 1978. Es pot preguntar si vol seguir associada o no a l’Estat espanyol o vol la independència, però mai si és o no el que és. La paraula nació prové del llatí Natio (derivada del nascor). Marc Terenci Varron, militar romà, lloctinent de Pompei, el 116 al 27 a.C. ja la fa servir. “Europae loca multae incolunt nationes” (són moltes les nacions que habiten els diversos llocs d’Europa). Els sentiments identitaris i de clan es manifesten en projectes comunitaris. Així els comerciants de l’Edat Mitjana es reunien en nacions per identificar els seus productes. Les llengües han estat històricament un altre factor diferencial, malgrat que en l’actualitat moltes nacions utilitzen la mateixa llengua (UK, USA, Canadà, Australia i Nova Zelanda o tota l’Amèrica llatina). Però sempre han estat un factor diferenciador, com es veu en les àrees francòfones i angleses al Canadà. També les religions han estat claus pel naixement de nacions (India-Pakistan) o claus en la generació de conflictes (sunites i xiites de l’Islam actual) o catòlics i protestants en l’Europa de la Reforma i Contrareforma. La “nació política” fa aparèixer els nacionalismes de resistència i de força. La colonització americana va significar l’expulsió aniquilació dels nadius per dret de conquesta. Alguns van emancipar-se de la metròpoli i altres encara reivindiquen el que són. Com diu el filòsof Avishai Margalit, “una nació s’alimenta de mentides sobre els seus avantpassats i comparteix l’odi vers els veïns”. O els que interessadament diuen que són els nacionalismes els que creen les nacions. Malauradament també n’hi ha d’opressores i oprimides, de lliures i subjugades i d’aliades i enemigues. Una nació és una comunitat, un poble amb voluntat de viure en comú, endegant projectes de futur, assumint una identitat cultural, llengua i formes de govern per organitzar-se. Per això, malgrat tots els intents d’aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Ha compartit durant molt temps camí amb Espanya amb qui comparteix llaços afectius i familiars. Però l’arribada dels Borbons centralitzadors han fet d’aquesta terra un territori de conquesta. El Decret de Nova Planta, la Dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la Dictadura franquista són només fites en el devenir. Sols faltava el desgavell del darrer Estatut, que es va aprovar al Parlament català, retallat al Congrés i votat en referèndum. Malgrat seguir estrictament la llei, la calculada cridòria política del Partit Popular i l’ànima jacobina del PSOE, han aconseguit esvair l’esperança d’una convivència entre iguals, que ha liquidat la sentència “política” del Tribunal Constitucional. Els catalans no volen que Espanya els tracti com una nosa. No volen que la llengua, la cultura i la manera de ser sigui una mofa i una font de conflicte permanent. Estan farts de ser l’ase dels cops, que se’ls boicotegi comercialment i que a més hagi de pagar més impostos que ningú. Aquest no és un malestar transitori sinó l’evidència d’un problema de fons que no pararà de créixer. Però malgrat totes aquestes greuges mai es podrà discutir si Catalunya és o no una nació. Ho és, sigui quin sigui el seu futur. Pere Escolà