Igualadina de naixement i apassionada dels animals, Àgata Domènec comparteix la vida amb el Leiva i l’Ona i presideix el Club Vida Perra, una entitat que treballa perquè persones i gossos puguin conviure millor. Des de La Rioja, on impulsa la pràctica de l’agility i defensa el benestar animal, denuncia la falta d’espais adequats, uns horaris poc compatibles amb la vida quotidiana i una normativa que, segons ella, exigeix molt als propietaris sense oferir-los sempre els mitjans necessaris. Però també reclama autocrítica: tenir gos implica educació, responsabilitat i respecte pels altres.
Com neix la teva vinculació amb el món dels gossos i què et porta a presidir el Club Vida Perra?
— Sempre ens han agradat els animals. A casa dels pares vam tenir durant molts anys el Mel i després el Buck. La meva filla, des que va parlar, volia un gos “nostre” i, quan va tenir 13 anys i prou independència i responsabilitat per fer-se’n càrrec, vam adoptar l’Ona, una gossa d’aigua acabada de néixer. Per educar-la i socialitzar-la amb altres gossos ens vam apuntar a un curs de cadells de Dejando Huella, una empresa especialitzada en intervenció assistida amb animals, que més tard va constituir també el Club Vida Perra. Hi fem agility, canicross, mantrailing, formació i sortides grupals amb gossos. Ser presidenta va ser una mica per casualitat: primer vaig ser tresorera i ara fa dos anys que soc presidenta. Som un club petit, d’uns 70 o 80 socis, i al final ens toca fer el que calgui perquè les coses funcionin, tot de manera voluntària.
Què aporta l’agility al benestar dels animals i a la relació amb les persones que en tenen cura?
— El més important és el vincle que es crea en el binomi gos-guia, que és l’humà que guia el gos en el circuit. Es fa exercici i se socialitza molt. És molt important que el gos gaudeixi de l’experiència; si no, no cal. També s’ha de tenir en compte el caràcter del gos: no és per a tots. Potser sí com a joc i per crear vincle, però no per a tots a nivell de competició. Es poden fer moltes altres coses perquè en gaudeixin tots dos.
Afirmes que els horaris per deixar anar els gossos són difícils de compaginar amb la vida familiar i laboral. Quina alternativa proposaries?
— Hi ha zones d’esbarjo caní on els gossos poden estar lliures sense restricció horària, però és difícil que en tinguis una a prop i no et calgui el vehicle per desplaçar-t’hi. O tens a prop els típics pipicans, no gaire adequats o en males condicions d’ús. A Igualada els gossos només poden anar deslligats en aquestes zones. A Logronyo, on vivim nosaltres, tenim parcs, places o altres zones urbanes on, en un horari concret, normalment a la nit, es poden portar deslligats. A l’hivern és a partir de les 20 h i a l’estiu a partir de les 22 h.
Conciliar família, feina, fills, parella, oci… amb els passejos dels gossos resulta difícil, a part que ja és fosc per deixar-los lliures. L’alternativa seria modificar els horaris perquè no fossin només de nit o ampliar les zones on, en qualsevol horari, es poguessin portar sense molèsties per a ningú.
Com hauria de ser, per a tu, un espai públic realment adequat per als gossos?
— En gran part, igual que els espais per a les persones: voreres més amples, zones verdes àmplies i ben cuidades, il·luminades, amb fonts properes i accessibles, papereres o contenidors…
Creus que les administracions exigeixen molt als propietaris, però ofereixen poques solucions?
— És lògic que es reguli tenir animals de companyia, però a vegades no hi ha prou opcions o prou opinions de pes. Potser si la regulació es fes tenint en compte les necessitats de tots seria més fàcil. S’ha de conscienciar i s’ha de comptar també amb l’opinió dels experts en benestar animal per fer les normes.
Quins són els errors més habituals que cometem a l’hora d’educar o conviure amb un animal?
— Moltes vegades els humanitzem, i són animals. D’altres vegades no es té en compte que són éssers vius i ni s’eduquen ni es tracten correctament, no es tenen en compte les seves necessitats i es tenen com una joguina o un entreteniment.
Què caldria canviar perquè els gossos poguessin accedir al transport públic amb més facilitat?
— Amb un morrió i un humà responsable, en la majoria dels casos seria suficient. Després ja es pot filar més prim i veure si han d’anar al darrere de tot, prop de les portes o sota el seient…
Com valores la situació dels animals i dels espais canins a Igualada i a la comarca de l’Anoia?
— A Igualada estic amb molta gent que té gossos i que els té responsablement; formen part de les nostres famílies. Molts ens queixem que no hi ha prou llocs fàcilment accessibles per deixar-los lliures. A Igualada conec dues zones d’esbarjo caní, al Parc Central i al carrer de les Comes, al polígon. La del Parc Central està bé. Tot i que jo les faig servir poc, la del polígon és la que he fet servir més i el pitjor diria que són els elements de joc: crec que no són adequats. El formigó no és segur per jugar, saltar i córrer, que és el que fan els gossos. Abans tenia el pipican del Garcia Fossas a prop de casa; era horrorós, brut, sec, sense aigua i amb gent molt incívica. Aquell pipican ja no hi és, però, com passa a tot arreu, aquests espais acaben sent poc utilitzables.
La manca de civisme d’algunes persones perjudica la imatge de tot el col·lectiu de propietaris de gossos?
— Sí, rotundament. Per això és tan important la conscienciació, l’educació i que hi hagi obligacions i limitacions, però sempre tenint en compte també el benestar animal.
Què diu d’una societat la manera com tracta els seus animals?
— La societat està canviant i cada vegada som més les famílies multiespècie; per tant, cada vegada hi ha més consciència, tot i que queda molt camí per fer. Per mi, una societat que no respecta, protegeix, integra i cuida els animals no pot ser una societat civilitzada.
