Ara que estic jubilat -que no retirat- tinc temps de llegir i/o d’anar a teatre. Recentment he tingut ocasió d’entrar en contacte amb l’immortal Hamlet. De llegir-ne el famós monòleg del príncep Hamlet que comença amb allò de To be or not to be, he arribat a una sorprenent conclusió: William Shakespeare era català. I si no ho era, fou tan avançat al seu temps que, el 1603 va predir la situació de Catalunya en la actualitat.
Jutjeu per vosaltres mateixos:
”Ser o no ser, aquest és el dilema: És més noble sofrir calladament les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més… Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps, el jou dels opressors, el greuge dels superbs, l’amor burlat, la lentitud de la justícia, l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny dels ineptes pel mèrit pacient, quan un mateix pot liquidar els seus comptes amb una simple daga? Qui arrossegaria el pes d’aquest bagatge tan feixuc tota una vida de suors i planys, si no fos que el temor d’alguna cosa més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual no torna mai cap viatger, confon la voluntat i fa que preferim patir mals coneguts a fugir cap a uns altres que desconeixem?
I així la consciència ens fa covards a tots, els colors naturals del nostre impuls empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió, i empreses de gran pes i gran volada per aquesta raó desvien el seu curs, i perden el nom d’accions…”
Veig claríssim que el bard Shakespeare es lamenta que els catalans actuals no siguem capaços de deslliurar-nos “del jou dels opressors, el greuge dels superbs, la lentitud de la justícia, l’orgull de qui té un càrrec i el desdeny dels ineptes….”. Desdeny dels ineptes: quina encertada definició del tracte que l’estat espanyol ens dona als catalans que sempre és més espanyol que estat. Hamlet vol venjar la mort del seu pare… però ho va deixant per a mes endavant. Com nosaltres fem amb la independència.
Si Shakespeare no era català, ens coneixia millor que nosaltres mateixos i fa 425 anys ho veia més clar que nosaltres ara. És hora de treure’ns la son de les orelles, d’aixecar la nostra força per deslliurar-nos del desdeny dels ineptes i el jou de l’opressor. O és que encara teniu alguna esperança en una fantasmal taula de diàleg on tot el que ens deixaran discutir és la llargada de les cadenes que ens oprimeixen?
Ni que sigui per reivindicar l’esperit shakesperià hauríem d’anar passant d’Espanya perquè Espanya mai voldrà passar de nosaltres: els donem massa.
És hora de dir: s’ha acabat el bròquil, que no és de Shakespeare, sinó de l’Ovidi Montllor.