Aprofitant el passat pont festiu de Sant Joan, amb la parella vam anar a sopar a un restaurant de la Costa Brava. Ple com un ou. A un costat hi teníem uns alemanys, a l’altre costat uns francesos i més enllà una colla sorollosa de joves espanyols. El cambrer que atenia les taules quan vàrem demanar ens va dir que li parléssim en castellà, quan als francesos, als alemanys i, naturalment als espanyols, els va atendre en francès, alemany i castellà sense problemes.
Ben educadament li vaig dir que volia carta en català i que volia ser atès en la meva llengua. Demanar-ho en un restaurant de la Costa Brava catalana no és pas demanar la lluna. El cambrer seguia negant-se i el que em demanava el cos era marxar immediatament de l’establiment, però veient que hi havia moltes persones esperant tanda per entrar, em vaig entestar a exigir els meus drets com a client.
La tensió entre nosaltres i el cambrer pujava de to, tot i mantenir-se sempre en els límits de la bona educació. Finalment el cambrer ens va allargar la carta en castellà, francès, anglès i alemany i nosaltres, parlant-li en català i assenyalant els plats escrits en francès a la carta (vàrem fugir de l’espanyol), ell apuntava la comanda.
Deixo de banda valorar la qualitat dels plats servits perquè no faria al cas –de fet eren mediocres- però cal dir que eren els que li havíem indicat a la carta. Per tant, vàrem menjar just allò que ens venia de gust.
Si a l’hora de demanar vam acceptar ser atesos en francès, a l’hora de pagar em vaig posar més seriós. L’home va portar la nota. “Metálico o tarjeta?” “No l’entenc!” li vaig etzibar. “Que si va a pagar en metálico o en tarjeta” va dir més lent i més alt. “Matàlico vol dir que li puc pagar a cops de martell?” vaig respondre-li amb un somriure a la cara.
L’home es va donar per vençut però no es va rendir. Va cridar a un altre cambrer, el que feia cafès darrere la barra, que va acudir en auxili del seu company. “Els senyors pagaran en metàl·lic o amb targeta?” Amb targeta Revolut, li vaig dir ensenyant-li el telèfon mòbil on hi tinc la targeta virtual. Després de pagar ens vàrem acomiadar amb un “Bona nit, tinguin” tot abandonant el local.
Després, tot passejant pel passeig marítim la de població ens lamentàvem de l’estat en què es troba el català a Catalunya. Deu ser l’únic idioma del món perseguit al seu país, però sobretot el menys defensat pels seus parlants. Mentre no tinguem un estat propi, només a base d’un gran esforç podem conservar el nostre idioma.
El català té garantit un lloc a la cultura mundial, no endebades la producció cultural en català és de les més riques i variades del món en totes les temàtiques. Però si no volem veure’l reduït únicament a un record, que ho seria com a llengua morta, l’hem de protegir i potenciar parlant-lo, llegint-lo i exigint-lo quan som atesos com a clients de qualsevol mena d’establiment. Això de passar al castellà “per educació”, a banda de ser una falòrnia, és un crim contra la nostra identitat, la nostra història i, sobretot els nostres drets socials i nacionals.
En Joan Singla, el meu pare, sovint em deia: “Jaume, procura que el llegir no et faci perdre l’escriure”. Els catalans que acollim els viatgers, els turistes o els immigrants, si ho continuem fent sense exigir un mínim de respecte a la nostra història, acabarem perdent la identitat com ja hem perdut molts barris de les nostres ciutats. I sense estat només és a nosaltres a qui correspon fer la feina… encara que haguem de convertir un restaurant en una trinxera.
