El nostre ferro actiu es desperta en cada respiració. El nostre ferro, el primer ferro de cadascun de nosaltres, l’obtenim de la nostra mare. A partir del naixement, per necessitats òbvies de la creixença l’obtenim dels nostres aliments. El nostre sistema digestiu és capaç d’extreure el ferro dels aliments sense perjudicar-nos. El cos aplica una lògica d’autogestió i realment hi ha poca renovació. Aquest ferro, quan es renoven les cèl·lules on està inserit, es reaprofita en la creació de noves cèl·lules. Com bé sabeu, els diem glòbuls vermells o hematies.
Molts de vosaltres, quan passegeu, per la natura, sobretot al Pirineu, haureu trobat algun rètol indicant “La Font del Ferro. I aquesta aigua impregna les pedres per on brolla de color fosc. Això és degut perquè el ferro actua pigmentant les pedres on toca.
Tot i així de vegades el nostre cos pot perdre l’equilibri del ferro i acusem una baixada de rendiment o d’estat d’ànim. Si aquesta davallada és brusca, és més perceptible, sobretot si tenim una vida amb molta activitat. Per contra, si tenim una vida tranquil·la és més difícil de percebre aquesta davallada. Segons la cultura alimentària, pot ser més o menys important tenir-ho en compte. En el nostre cas, la Dieta Mediterrània, l’aportació a través de la dieta és mes aviat escassa i pot passar que si a sobre descuidem els aliments que ens són més útils, oblidant els llegums o un mínim de carn tinguem alguna mancança. També hi pot influir un excés d’aliments amb fibra, que ens beneficia en altres aspectes però dificulta l’absorció de minerals com el ferro. Això passava a la postguerra civil espanyola: el pa (pa negre) portava molt de segó i dificultava l’absorció del ferro.
Com a curiositat del ferro, citem la mítica frase dels almogàvers aragonesos “Desperta ferro”, que té connotacions bèl·liques, té a veure amb l’agressivitat de les seves accions al segle XIII.
El ferro ens és útil per al treball constant. En accions aïllades, (diguem més agressives) de menys de tres segons utilitzem una energia que realment no necessita ferro ja que tenim altres vies més ràpides però de recuperació més lenta. Molt més lentes que les que depenen del camí del ferro. Per tant, a vegades quan fem un canvi d’activitat de forma brusca però sostinguda, podem percebre un ofec al cap d’un o dos minuts. Els metges ho anomenen dispnea d’esforç. En principi, no ho hem de relacionar amb manca de ferro. Per contra, si habitualment passegem i parlem i per alguna raó o alguna causa perdem ferro i ens costa parlar i passejar sí ho podríem relacionar amb una manca de ferro.
En conclusió si volem viure i fer salut, hem de despertar el nostre ferro actiu abans de fer les nostres tasques habituals.
