Em sol passar d’assabentar-me d’esdeveniments als quals volia assistir quan ja havien passat. Ja feia temps que em ballava pel cap d’anar a veure els rituals del foc de les falles del Pirineu. Enguany he tingut l’avinentesa d’anar a les d’Isil, declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO fa un parell d’anys. Els seus orígens es remunten a temps immemorials, possiblement anteriors al cristianisme.
L’element primordial és el foc, el més difícil de controlar per l’home. El foc és calor i no hi ha vida sense calor. Però si es descontrola, pot portar la mort arreu on passa. Els rituals del foc els trobem gairebé en totes les cultures, des dels egipcis fins a les tribus més
allunyades de l’Amazones. El foc purifica i amb ell es presenten ofrenes al déus esperant que siguin propicis a la comunitat. En aquests indrets isolats del Pirineu, el ritual comença
ja un mes i mig abans, quan els fallaires pugen a la muntanya a tallar els troncs d’arbres morts esberlant-los amb tascons perquè s’assequi la fusta i cremi millor. Antigament els troncs encesos eren portats pels joves solters del poble que eren rebuts per les fadrines i obsequiats amb flors, coca i vi.
Avui té encara un regust de ritus iniciàtic, tot i que hi participen en primer lloc infants de totes les edats que porten bastons encesos des de mitja muntanya i els dipositen a la falla major, un pal d’uns vuit a deu metres que crema des de l’inici de la festa i que presideix la plaça del poble. Més tard són els mitjans els qui entren al poble amb grans branques enceses que porten a coll i be. Són rebuts amb la música de gralles i tabals i després de recórrer el poble fan rotllana al voltant de la falla major mentre hi van afegint els troncs.
Però el moment culminant és l’arribada dels fallaires, que venen des del cim de la muntanya en una mena de serp de foc que fent ziga-zagues s’acosta al poble. Ha estat un descens de dues hores llargues. En arribar al poble fan una cursa pels carrers fins arribar
al cementiri, on marquen una creu a la porta. Diuen que és en record dels fallaires difunts però més aviat sembla l’absorció d’un ritual per allunyar els mals esperits. En realitat, tota la cerimònia respira un aire ancestral i, segons els entesos, és anterior a l’encesa de les fogueres que es fa arreu de Catalunya. L’arribada a la plaça és celebrada amb alegria i música i els fallaires tiren al foc els grans troncs que duen a coll. L’ardentor obliga a obrir una gran rotllana al voltant de la falla. És l’hora de les danses: es balla la Marxa dels fallaires, el Ball de bastons, el Ball Pla i la Bolangera. La gent agafada de la mà rodant al voltant del foc tenia una sentor gairebé de bruixeria.
Després, un conjunt convencional acompanyà amb música tota la nit fins a la sortida del sol. Encara que pocs hi creguin, es tracta de no dormir la nit que els mals esperits van solts pel món i cal protegir-se’n.
Josep M. Carreras
