Portem més de tres anys de manifestacions reclamant l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats, sense que l’estat afluixi la repressió. Ans al contrari, ni tan sols respecta els drets dels presos polítics. I no és una opinió, és una certesa. Mentre hi ha set presos polítics als quals s’ha privat del seu dret al tercer grau –com tenen tots els presos de l’estat- dues preses, Carme Forcadell i Dolors Bassa, el continuen tenint.
Com pot ser que amb les mateixes condemnes, les mateixes lleis i el mateix temps de condemna complerta, uns poden tenir el tercer grau –de manera provisional- i els altres l’hagin perdut als pocs dies d’haver-lo obtingut?.
Aquesta incongruència demostra que no estem sotmesos a la llei, sinó al caprici repressor d’uns jutges que, en el millor dels casos, tenen el seu mandat caducat i el carnet del PP (o de Vox) a la butxaca. Aquesta anomalia demostra que fa molt de temps que Espanya ha deixat de ser una societat democràtica, si és que alguna vegada ho ha estat. Tant li fa si el govern central està format pel PP o pel PSOE, el resultat és sempre el mateix: castigar la dissidència a Catalunya i premiar la corrupció generalitzada.
Mentre Las Cortes es neguen a debatre una llei d’amnistia àmpliament reclamada des de Catalunya, el govern central del PSOE i Podemos segueix sense tramitar els indults demanats fa més de dos anys. A tall d’exemple -de dolorós exemple- cal recordar que dirigents del PSOE condemnats per segrest i assassinat foren indultats en menys de tres mesos. Els nostres presos porten més de tres anys tancats a la presó, sense que res es mogui.
Tampoc a Catalunya sembla que ens escoltin massa als ciutadans. El 14 de febrer malgrat la pandèmia i el risc de contagi, els catalans vàrem votar i vàrem guanyar. Hem superat el 52% dels vots, però lluny de tenir el govern que ens hem guanyat, encara hem de viure amb la incertesa de si hi haurà pacte independentista, pacte d’esquerres amb la complicitat dels carcellers “constitucionalistes” o noves eleccions de resultat incert.
En aquestes condicions és legítim preguntar-se si val la pena seguir manifestant-nos. Si val la pena votar partits sobiranistes. Si val la pena seguir lluitant. La resposta és sí. Encara que ni Madrid –ni els partits catalans- ens escoltin, nosaltres hem de seguir lluitant pel que és just. És el nostre dret i és la nostra voluntat.
La lluita pacífica no és únicament renunciar a la violència, és també manifestar la ferma voluntat de persistir en la mobilització. Per que la lluita sigui reeixida cal que cada dia siguem més els que lluitem. El camí va començar fa deu anys amb una sentència que no respectava la sobirania dels catalans, i no acabarà fins que la llibertat de Catalunya sigui plenament reconeguda.
En aquest camí hi estem tots convidats…. si volem.
