Entrevista a en Peyu, actor i humorista
Dissabte presentes el teu nou espectacle, l’Il·lusionista, a Igualada. De què va aquest espectacle?
Pretensiosament és un espectacle de màgia, però el tema de fons és recuperar la il·lusió de quan algú va a teatre, escolta una història per primera vegada i hi entra. Sembla que la màgia només és per a gent jove i al final, el teatre no deixa de ser màgia i ha de servir per il·lusionar-nos. En paral·lel, també parlo de la lluita d’egos que hi ha entre els artistes, aquells que ens agrada pujar a dalt de l’escenari. Al final totes les subtrames que puguin haver-hi hi son amb l’únic objectiu d’aconseguir l’única que cosa que sabem fer, que és fer riure a la gent. No deixa de ser un espectacle d’humor.
Ets d’aquells a qui de petit li cridava molt l’atenció la màgia?
No era la meva afició principal de petit, no. Però la màgia sí que té una cosa que no té l’humor i que jo sempre reivindico. L’humor està com en una segona divisió. A nivell de programacions de grans teatres és molt difícil que se’t prenguin seriosament. I el que intentem fer nosaltres és reivindicar que fem espectacles d’una factoria completament professional. Intentem portar l’humor a la primera divisió teatral. La màgia això ho ha aconseguit, amb espectacles com el del Mago Pop, per exemple.
Amb El Gallardo Español ja apuntàvem cap aquí i crec que amb l’Il·lusionista ho acabem d’aconseguir. Fem que la gent rigui i mentrestant reconegui un exercici actoral i de dramatúrgia.
L’stand-up comedy en català està traient el cap.
Sí, i tant! I està molt bé que hi sigui. Com més producte en català hi hagi per la gent jove, millor. Però nosaltres juguem a una altra lliga. El que reivindiquem nosaltres és posar l’humor en el terreny del drama, de les grans obres teatrals que es fan a Catalunya. Els nostres espectacles tenen un principi, un nus i un desenllaç i intentem que la gent marxi del teatre diferent de com hi ha entrat, perquè hi ha una història que l’ha interpel·lat.
Vas estrenar l’Il·lusionista a principis de setembre. Esteu contents amb la rebuda que n’ha tingut el públic?
Estem molt contents. Vam estar tot l’estiu tancats al teatre assajant i l’estrena i els tres o quatre bolos que hem fet han anat molt bé. Tenim la sensació que la gent quan surt del teatre pensava que no s’esperava un espectacle com aquest, sinó que només hi anaven a riure.
Heu girat per pobles abans d’estrenar a Barcelona. No és habitual…
Intentem ser coherents amb la nostra manera de ser. I també volem ser agraïts. Quan vaig estrenar el primer espectacle el 2009 ho vaig fer al Teatre de Torelló, van confiar en mi per fer-ho. I tot i que ara ja tenim la demanda en altres llocs com Barcelona, seria molt fàcil anar-hi de pet, però crec que els ho devem a aquests teatres petits que sempre ens han tractat bé i seguir estrenant allí on han confiat en mi des del principi. I més enllà de Barcelona, cal dir-ho, hi ha molts teatre ben parits a Catalunya.
A Igualada ja hi has actuat abans.
Sí, i recordo que el teatre és molt bonic, amb la gent molt a prop. És un teatre molt maco.
Presentes El Búnquer a Catalunya Ràdio i col·labores en diversos espais a TV3, però tot i així segueix amb el teatre. És el que més t’agrada?
Sempre he dit que faig ràdio i televisió perquè m’agrada, però al cap i a la fi és el meu esquer per portar gent al teatre, que és on gaudeixo més. Per aquells que fem humor, aguantar un gag durant 10 segons, carregar-lo de l’energia del públic i rematar-lo just quan a tu t’interessa per fer esclatar de riure a 500 o 600 persones de cop, en directe, això no ho té cap altre mitjà que no sigui el teatre. És com una droga, és complicat deixar-ho quan ho has provat.
El fet de ser més conegut et limita a l’hora d’escriure les teves obres?
L’única diferència que hi ha amb el pas dels anys és l’experiència prèvia. No soc el mateix ara que el 2009, els temes dels que parlo i la manera d’enfocar-los van evolucionant amb la maduresa que vas agafant a la vida. Però el fet de ser més conegut no em condiciona. Al teatre ve gent que ja sap què ve a veure.
Has creat una productora fora de Barcelona, cosa que per molts semblava impensable.
M’ha costat uns anys, però al final ho hem aconseguit, sí. Hem pedalat per assolir-ho i un cop he tingut la marca i el nom per poder fer-ho, ho hem fet. Sovint ens omplim la boca que s’ha d’evitar la despoblació de les zones rurals. I una manera és que hi hagi oferta laboral de diversos àmbits, com pot ser en aquest cas el sector audiovisual.
Per acabar, què il·lusiona a en Peyu?
A curt termini el que em fa més il·lusió és que la gent gaudeixi de l’Il·lusionista. Fer teatre és una gran inversió d’hores i quan el tens fet només tens ganes d’ensenyar-lo. I després seguir tirant altres projectes endavant, a veure si arrenquem algun projecte de televisió. Fa temps que tinc l’espina clavada de fer una altra temporada de Natura Sàvia.
