Refugiats

Estem assistint a un vergonyós espectacle amb el drama dels refugiats, la pitjor crisi des de la segona Guerra Mundial, que arriben al nostre continent fugint de la barbàrie de la guerra o simplement buscant un futur més esperançador, per a ells i les seves famílies. Potser un tret que evidencia com som realment els europeus, ben allunyat del que prediquem. Volem un món obert on tothom es pugui bellugar lliurement i construïm una tanca dissuasiva de seguretat, a la frontera entre Sèrbia i Hongria, per evitar que “els estranys” puguin entrar “al paradís”.
Nosaltres van crear aquest problema, amb l’inestimable comandament de l’amo americà. Nosaltres vam ajudar a envair Irak, tenim tropes a Afganistan i se’ns va ocórrer donar suport als rebels a Síria, que després han esdevingut pitjors que els que hi havia. I ara volem evitar que vinguin els que s’escapen de la situació que vam crear. I aixequem tanques de fil espinat i ganivetes ben esmolades igual que les del govern d’Espanya a Melilla. Els polítics parlen de que s’ha d’evitar, com sigui, que entrin aquestes persones desesperades que fugen, per motius econòmics o polítics -i en moltes ocasions per escapar de la mort- perquè no sabem on posar tants refugiats.
Els cas d’Afganistan ja sabem com acabarà. La incompetència  dels americans i els seus aliats en tractar la idiosincràsia del poble afganès, derivarà en una retirada de les tropes de la coalició i la tornada dels talibans al poder. Això sí, deixant un llast d’un munt de morts innocents i el país en runes.
Irak és un cas pitjor. S’hi va anar perquè hi havia “armes de destrucció massiva” que mai ningú ha trobat. Després arribaren els negocis d’Halliburton i l’exèrcit de mercenaris de Blackwater.  I tots sabem que acabaran fugint, deixant el país a la misèria i en mans de l’Estat Islàmic, Al-Qaeda, o qualsevol altre nom que adoptin els que governen des del terror.
Síria és un cas particular. Els opositors al règim del dèspota i sanguinari Bashar al-Assad van començar a combatre’l amb les armes. Aleshores alguns estats europeus els van donar suport militar. Però ara resulta que el poble pateix una guerra inacabable on es barallen els del règim, els insurgents i els terroristes d’Estat Islàmic.
La majoria dels refugiats que truquen a la porta d’Europa són d’aquests tres països. I nosaltres, els hi tanquem mentre veiem astorats el seu patiment. També com alguns moren davant una tanca, en un camió o ofegats al mar. Oblidem que amb la nostra estúpida arrogància ignorant hem causat la seva dissort.
No s’han de defensar els règims corruptes, dèspotes o totalitaris. Però tampoc voler imposar la nostra cultura i manera de ser en llocs on les arrels cíviques són molt diferents. Ens creiem els defensors de la democràcia planetària. Donem lliçons de drets humans. Però per interès tanquem els ulls davant el que fan Rússia, Corea del Nord, Xina i l’Aràbia Saudita.
Es troba a faltar més valentia en defensa del poble kurd. Però els turcs -a qui necessita l’amic americà per la base militar d’Incirlik- els estan massacrant aprofitant-se de la disbauxa que hi ha a la frontera siriana. És un genocidi semblant al que es va fer a Armènia, que sempre han negat i Europa ha consentit.
En canvi és més fàcil protestar contra de l’estat d’Israel, per les seves polítiques errònies amb el poble palestí. Però sabent que és l’única democràcia real a l’Orient Mitjà, el risc de la protesta és petit. Tothom sap que no els passarà el mateix, que amb els que no tenen cap respecte per la vida, dels que no comparteixen el que ells fan.
Les declaracions dels líders europeus proposant reunions d’urgència i cimeres, que sempre arriben tard, no són cap solució pel patiment de tota aquesta gent. S’han d’acollir, ens agradi o no. No es poden esgavellar països en nom de la democràcia i després, quan la cosa s’embolica, marxar-ne amb la cua entre cames, deixant la situació pitjor que abans. Potser seria millor no voler arreglar la casa dels altres, quan en prou feines sabem arreglar la nostra.
Els iraquians estan millor que amb Saddam? Els libis estan millor que amb Gaddafi? Els sirians millor que abans de la guerra? I a Tunísia? Què ha passat a Egipte? Qui ajuda a l’Estat Islàmic?
Segurament n’hi hauria prou sent més humans i tractar aquesta gent com voldríem ser tractats nosaltres.
PIA PRAT, directora General de La Veu de l’Anoia