El terme municipal de Castellolí té 25,25km2 i està situat al sector de llevant de la Conca d’Òdena en una vall que excava la riera de Castellolí. L’any 2020 tenia un cens municipal de 626 persones. El terme comprèn el poble de Castellolí, cap de municipi, el veïnat de Ca n’Alzina, el Raval de Sant Feliu, que correspon a l’àmbit de l’antiga parròquia de Sant Feliu de la Vall, la urbanització dels Pinyerets i nombroses masies.
El poble que coneixem avui en dia té els seus inicis en el castell del mateix nom del qual se’n té les primeres notícies l’any 967. Anys més tard va passar a ser dels Cardona. Durant la Guerra dels Segadors el terme de Castellolí va ser un punt important en l’estratègia d’intentar impedir el pas de les tropes de Castella. Inicialment el poble de Castellolí era disseminat en masies però durant el segle XVIII es produeix el canvi de ruta del camí ral que deixa el congost de Capellades per passar pel Bruc fet que va comportar l’agrupament del poble al voltant del hostals donant aquesta forma llargada que coneixem avui dia.
Aquí es bastí a partir del 1940 la tercera església parroquial de Sant Vicenç de Castellolí, de maons i neoromànica. Entre altres associacions, funciona al municipi la societat La Brillante, que s’ocupa de diversos actes culturals i recreatius.
La zona forestal, sobretot ocupada per boscos de pins, és molt extensa. Les terres conreades presenten un predomini dels cereals per damunt d’altres conreus, com poden ser la vinya i, ja en proporcions molt menors, les hortalisses i els ametllers. L’agricultura és la principal activitat, mentre que la ramaderia no té cap pes en l’economia del municipi. La indústria és representada sobretot per alguna petita empresa de diferents sectors (tèxtil, alimentari, etc).
En el terme de Castellolí l’any 2009 es va inaugurar Parcmotor Castellolí, un recinte que inclou un circuit de velocitat, escola de conducció, circuit de supermotard i kàrting, circuit de motocross, zona per a tot terrenys i zona de trial.
Castell de Castellolí
Es tracta de les restes del castell de Castellolí, d’època medieval, situades al costat de la primitiva església parroquial de Sant Vicenç, que també es troba en estat ruïnós. Es conserva una cisterna rectangular, de grans dimensions, aparellada amb grans carreus, disposats en filades horitzontals. A tocar de la cisterna, hi ha una petita estança rectangular, coberta amb una volta de mig punt, amb carreus de petites dimensions disposats irregularment; aquesta característica es repeteix als murs perimetrals. A l’extrem nord-occidental, hi ha una estança de planta trapezoïdal, també coberta amb volta de mig punt. És construïda amb petits blocs de pedra, col·locats irregularment en filades horitzontals. El conjunt del castell es troba protegit per muralles perimetrals. Les primeres referències documentals del castro Audelino o Odelino són de mitjans segle X, quan formava part dels castells de frontera que lluitaven contra les tropes musulmanes.
El castell de Castellolí, juntament amb el d’Òdena i el de Claramunt, possessions dels Cardona, mantingueren un antagonisme amb Igualada, vila reial, situació que perdurà fins al segle XVII. Durant la Guerra del Segadors (1640-1652), el castell va jugar un paper important en la defensa del territori contra les tropes castellanes. A finals del segle XIX, durant les guerres carlines, al castell de Castellolí s’hi va instal·lar un destacament militar que defensava el camí i l’accés a la vila d’Igualada.
Emplaçament: Al cim del turó del castell..
Sant Vicenç de Castellolí
Es tracta de les restes de l’església vella de Sant Vicenç de Castellolí. És un edifici barroc del segle XVIII, d’una sola nau amb creuer, amb tres capelles per banda i campanar de torre de base quadrangular. Conserva tots els murs perimetrals, la torre i bona part del campanar.
L’absis és ornat amb bandes llombardes, que també es troben parcialment al mur sud. La façana principal conserva l’entrada i la rosassa, i a la resta de façanes s’hi obren diverses obertures, que romanen en bastant bon estat. Tanmateix, es conserven a l’interior de l’església, les restes d’unes pintures barroques al fresc, d’iconografia decorativa amb predomini de les formes vegetals, a les capelles laterals i a la planta central..
Emplaçament: Camí del cementiri.
Balneari de la Puda
El balneari de la Puda de Francolí va ser construït al segle XIX, aprofitant l’existència en aquest indret d’aigües sulfuroses medicinals. És representatiu dels nous costums de la burgesia catalana de l’època.
El nom de la Puda prové de la mala olor que desprenen les seves aigües sulfuroses.
La primera referència documental del balneari és un fulletó de l’any 1859, que conté l’anàlisi de les aigües de la font, realitzat pel químic Josep Roure, a petició de Josep Francolí Oliveras, el seu propietari. Es conserva un altre fulletó de l’any 1880, que fa propaganda de les seves noves instal·lacions: les set cambres de bany amb banyeres de marbre de Carrara i el jardí.
El balneari funcionava a partir d’una gran caldera, situada en un petit edifici a la part posterior de les cambres de bany, on s’escalfava l’aigua, que arribava a les banyeres per unes conduccions.
Durant la Guerra Civil (1936-1939) es va accentuar el procés de deteriorament del balneari, que ja havia començat a principis de la dècada dels anys 30 del segle XX.
L’any 1945, la família Rigolfes, nous propietaris, va realitzar obres de reformes i ampliacions.
A la dècada dels anys 70, les portes del balneari es van tancar definitivament als hostes.
Emplaçament: La Puda s/n, Castellolí.
Sant Pere i Sant Feliu de la Vall
El balneari de la Puda de Francolí va ser construït al segle XIX, aprofitant l’existència en aquest indret d’aigües sulfuroses medicinals. És representatiu dels nous costums de la burgesia catalana de l’època.
El nom de la Puda prové de la mala olor que desprenen les seves aigües sulfuroses.
La primera referència documental del balneari és un fulletó de l’any 1859, que conté l’anàlisi de les aigües de la font, realitzat pel químic Josep Roure, a petició de Josep Francolí Oliveras, el seu propietari. Es conserva un altre fulletó de l’any 1880, que fa propaganda de les seves noves instal·lacions: les set cambres de bany amb banyeres de marbre de Carrara i el jardí.
El balneari funcionava a partir d’una gran caldera, situada en un petit edifici a la part posterior de les cambres de bany, on s’escalfava l’aigua, que arribava a les banyeres per unes conduccions.
Durant la Guerra Civil (1936-1939) es va accentuar el procés de deteriorament del balneari, que ja havia començat a principis de la dècada dels anys 30 del segle XX.
L’any 1945, la família Rigolfes, nous propietaris, va realitzar obres de reformes i ampliacions.
A la dècada dels anys 70, les portes del balneari es van tancar definitivament als hostes.
Emplaçament: La Puda s/n, Castellolí.
Coves de la Font del Ferro
Es tracta d’unes coves de traçat laberíntic obertes a la roca calcària eocènica. Presenten dues entrades que menen a dos vestíbuls intercomunicats i a una xarxa de múltiples galeries, amb un pou d’uns 6 m de profunditat. La seva longitud és d’uns 33 m i un recorregut total de 450 m aproximadament. Les restes de ceràmica recollides a l’interior de les coves permeten documentar la seva ocupació humana durant el neolític antic post cardial (4200-3800 aC.).
Emplaçament: Pel camí de les Coves, a mà dreta del camí que de can Llucià de les Parres mena a la font del Ferro.
FONTS: Patrimoni Cultural DIBA; “Esglésies Romàniques de l’Anoia” (Josep-Vicenç Mestre Casanova/La Veu); “Rutes per l’Anoia, història i art” (Pau Llacuna i Teresa Mascó /La Veu); Ajuntament de Castellolí / Enciclopèdia Catalana
