Mentre Espanya la paguem també els catalans hem de vigilar de prop tot el que passa a l’oest. Doncs bé, ara a Espanya s’acosten eleccions i, en la mesura que els catalans continuem formant part de l’Estat espanyol, aquestes seran encara unes eleccions que tindran incidència directa en les nostres vides. La importància que sobre el procés català cap a la independència tinguin aquells comicis és molt menor que si fossin unes eleccions catalanes, però això no vol pas dir que ens puguem desentendre dels resultats electorals del 26 de juny. Per tant, s’ha de buscar la màxima representació parlamentària possible. Encara que no serà el mateix que Rajoy segueixi instal·lat a La Moncloa o que hi vagi a viure Iglesias, Rivera o Sánchez, hem de ser conscients que cap d’aquests quatre personatges farà canvis substancials en el tractament espanyol del problema català. I és que el gran objectiu dels partits espanyols és que, sigui com sigui, Catalunya no marxi. En aquest sentit, si per preservar els interessos espanyols ho consideren convenient i necessari, els quatre líders que dèiem abans treballaran plegats per evitar el trencament, i utilitzaran tots els mètodes disponibles al seu abast. En això dreta i esquerra aniran sempre d’acord.
Fetes aquestes consideracions prèvies, centrem-nos ara en la matemàtica electoral. De cara a les eleccions del 26 de juny s’ha parlat de dues coalicions o llistes compartides entre dos partits. Així, a Catalunya, es va plantejar la possibilitat de fer una llista única d’Esquerra i Convergència, però finalment no es consolidarà i aquests partits es presentaran per separat. A Espanya, en canvi, les llistes compartides per Podemos i Izquierda Unida sembla que acabaran sent una realitat. Les llistes compartides tenen, però, avantatges i inconvenients, defensors i detractors. Els defensors —Convergència en el cas de Catalunya— argumenten que amb la suma de vots de dos partits concentrats en una mateixa llista s’obtenen més diputats que si es presenten per separat. Els sobra raó… sempre i que els vots de la llista única siguin els mateixos que la suma de vots de les dues llistes si es presentessin per separat, cosa que ningú està en situació de demostrar. En canvi, els detractors de la llista compartida creuen que presentant-se junts partits d’ideologies molt diferents es perden vots per l’esquerra, i també per la dreta. Evidentment, aquesta teoria tampoc es pot provar, i tant en un cas com en l’altre només estem davant de simples intuïcions.
Miquel Saumell
